Trencador/a de marès

Identificació

Nom propi de l'element
Trencador/a de marès
Altres denominacions
Pedrer/pedrera, pedraire, lapiscida, maresser, cantoner.
Tipus d'element
Extracció de pedra
Grup i/o comunitat
Els trencadors de marès prevalien sobre els horticultors als nuclis de Sant Francesc (es Pil·larí), ses Cadenes i s’Arenal. A principis del segle xx, el Coll d’en Rabassa també es considerava un poble de trencadors.
Idioma d'expressió / variant dialectal
Català/ mallorquí
Codi
IPCIM-1-001
Descripció breu
La feina de trencador consisteix en tallar i extreure el marès de les pedreres. 
Marès, etimològicament, significa «de la mar o marí». La formació del marès es remunta del Terciari Vindoboniense (miocè) al quaternari i la formació geològica és estrictament marina; existeixen dos tipus: el marès més antic, format per materials sedimentaris d’organismes marins: mol·luscs, dents d’esquals, fragments de copinyes, algues, etc., lligats per carbonat de calci; i el més modern i més comú a la costa, el qual està constituït per una molassa quaternària de formació marina de gra més gruixut, herència de la influència marina (formació de platja o duna). 
El marès al Pla de Sant Jordi varia de color. Pot ser blanquinós o més del color de la pansa, i de gra més fi o gruixat. A vegades, inclou fòssils que són perceptibles a primera vista.
Les pedreres de marès es poden trobar a la vorera de la mar i a l’interior, sent aquestes darreres obertes: amb rost i pica; o subterrànies.
Fullana descriu, en el seu diccionari, el marès com a: «pedra de bon treballar, abundant a les Balears, que es treu d’uns dipòsits d’arenes marines consolidades del període quaternari, i s’empra en la construcció d’edificis».
Cal dir que la utilitat del marès és la construcció, i no només de l’arquitectura tradicional, sinó també es fa servir en obres civils i religioses, com per exemple, la Seu de Mallorca, la Llotja, etc. 

Localització

Localització
Mallorca, Palma, Pla de Sant Jordi
Descripció de la localització / espai
El Pla de Sant Jordi presenta, dins els seus límits, pedreres de marès, tant a la zona interior ─la possessió de Son Sunyer o les pedreres de Son Gual─ com al llarg de la costa ─des des Coll d’en Rabassa fins a Cala Blava (municipi de Llucmajor)─, dibuixant un paisatge característic amb l’empremta de les explotacions antigues, restes de molls artificials, etc.
Georeferenciació

Datació

Data de realització
Tot l’any
Periodicitat
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat
El Pla de Sant Jordi presenta, dins els seus límits, pedreres de marès, tant a la zona interior ─la possessió de Son Sunyer o les pedreres de Son Gual─ com al llarg de la costa ─des des Coll d’en Rabassa fins a Cala Blava (municipi de Llucmajor)─, dibuixant un paisatge característic amb l’empremta de les explotacions antigues, restes de molls artificials, etc.

Descripció

Descripció general
El primer pas del trencador era trobar un lloc on establir la pedrera. Principalment, es cercava marès de qualitat, la veta natural que formava el marès de llivanya. El trencador buidava la pedrera en rost, de forma escalonada (si picava en un pendent), o bé ho feia en pica, fent un pou gran (si picava en un pla). El trencador es regia amb els talls i mirava d’evitar les capes d’argila. En ocasions nombroses, després de llevar aquesta capa d’argila es trobava el segment fort que denominaven el blau (pel color). Els trencadors diuen que si es troba fluix en haver passat la capa dura, és senyal que la pedrera serà dolenta. En algunes pedreres hi havia fins tres classes de marès. Començava en tenassa (pedreny mort de duresa argilenca), venia un blau fort i després l’argila. Segons fonts orals, a Son Sunyer hi havia molts de redols on existien fins a vint metres de tres classes de marès. A més, es diu que si es trobava un redol negre i amb olor de gas, indicava que davall hi havia el millor marès. 
En trobar el lloc adequat on es volia picar, el trencador el llogava al propietari del terreny. Segons Rosselló Verger quan s’arrendava el terreny es concedia el dret a explotar els quatre costats del quadre acotat. Als anys 40 del segle xx un trencador guanyava unes 45 ptes. a la setmana i el lloguer d’una pedrera oscil·lava entre 10-15 ptes. setmanals (40-60 ptes. mensuals). A més, es necessitava un permís de Mines, la qual cosa implicava una contribució a pagar per l'explotació, tant si la terra era propietat del trencador o llogada. Després, el trencador feia net, es dedicava a escurar la futura pedrera: amb ajuda d’un càvec i una senalla hi llevava les mates, herbes... també tallava els pins i retirava les pedres. Si aquestes pedres eren grans, el feia amb ajuda d’un perpal o bé les polvoritzava amb una maça. En algunes ocasions les foradaven amb una manuella i ficaven mig cartutx o un de sencer de dinamita per rebentar-les. 
El trencador cercava el bessó, les millors parts on picar, seguia el fil, és a dir, la direcció dels plans de sedimentació. Per fer aquest treball usava l’escoda o escodra, amb la qual llevava les pells, que són les primeres capes de marès. Picava seguint el rost de les llivanyes. El nom de l’escoda varia segons les comarques: escodra murera, escodra alcudienca... Al Pla de Sant Jordi s’utilitzava l’escodra llucmajorenca, que tenia forma de T. 
Amb l'escodra es feien les regates, prou gruixades, amb un peu davant i un altre darrere. Fer regates era la primera feina per aprendre l’ofici. De les regates cal distingir les regates llargues (llarguers), que consisteixen en una retxa recta, on es va fent el forat, i les regates curtes (capcers), que són les que es tracen amb la finalitat de separar les peces. Seguidament, es feien les tasconeres, que són les regates de baix (l’enclava), ben gruixades, i on s’emplaçaven les dues llaunes (barres llargues i planes de ferro), que eren l’estri que afavoria la força per treure la peça de marès completa. Es col·locaven una damunt l’altra amb tres o quatre tascons o gangalles o falques de ferro, i es copejava tascó per tascó de manera contínua amb un mall (martell gruixat i arrodonit), tasca que el trencador feia posicionat sobre la peça que volia extreure. El trencador escoltava i notava les vibracions en colpejar; si sonava buit o «cantava»; segons la rampa que sentia a les cames sabia on havia de copejar més fort o més fluix. A més, d’aquesta manera, si el marès «cantava» és que era bo, si sonava buit és que per dins era buit i es trencaria amb facilitat. Amb aquest procediment, continuava copejant punt per punt fins a xapar la peça. Per extreure la peça utilitzava una manuella (una barra de ferro molt llarga). Després es dedicava a adobar la peça amb l’ajuda del tallant (espècie de doble destral), és a dir, li donava forma, l’arreglava. 
En la dècada de 1920 es començà a emprar el verduc per serrar peces de marès per obtenir totes les mides (gruix). En canvi, alguns testimonis parlen de 1932 com l’any en què es començà a utilitzar habitualment aquesta eina. Però el verduc no serà desplaçat de les pedreres per l'arribada de les serres mecàniques a la dècada dels 30, a manera de premecanització. Ambdòs ginys conviuran i s'utilitzaran habitualment.
Se sap que les eines de trencador s’esmolaven amb freqüència. Francisco Vich indica que el 1950 els ferrers arreglaven diàriament unes tres-centes eines. El que feien era canviar els acerons, que eren les puntes o talls d'acer que soldaven als extrems per donar-los més consistència i per refer les eines del desgast.
Per prendre les mesures s’usava una galga o regla, que era una barra de fusta marcada amb mides, amb la qual marcava la peça amb un llapis. Generalment, la mida de la peça era 40 x 80 cm, però el gruix variava, n’hi havia de 6, 10, 20, 25, 30 cm... i rebien noms com gruix de rei (25 cm), gruix d’emperador (30 cm)... El marès es comptabilitzava i es venia amb carretades (vegeu l’apartat mides de marès).
Per acabar, el trencador aixecava la peça amb les mans a braó i la transportava fent-li voltes sobre si mateixa, utilitzant una tècnica amb les mans que aprofitava la força del gir per anar-la movent (fer ballar el marès). Si el marès era xerec, els cantons de la peça es desfeien.
El trencador portava la peça fins al molí, el qual es feia servir per aixecar les peces. El molí, a manera de muntacàrregues, consistia en una soca de figuera gruixada i rodona (pesava poc), amb sis antenes inserides quasi sempre d’ullastre, que muntaven sobre peces de marès (que la memòria oral anomena currunes). Fullana en el seu diccionari descriu el giny com «nom que els pedrers o trencadors de marès donen al torn que empren per a pujar les peces o mitjans dalt la pedrera; consisteix en un cilindre de fusta, muntat horitzontalment sobre dos suports, amb una roda de sis antenes a un extrem, semblants a la d’un molí de vent, amb les quals li fa fer voltes per enrotllar-hi el rest o corda on va suspesa la peça que volen pujar». És a dir, si es giraven aquestes antenes, la corda s’enrotllava al voltant de la soca. A l’extrem de la corda hi havia un ganxo amb dues cadenes on la peça s’enganxava i així la pujaven fins al carro. Per norma general, eren les dones qui manejaven el molí i cantaven mentre ho feien. 
La mecanització, als anys 50 del segle xx, suposà l’ús de la serra de disc o rotatòria i la fi progressiva de picar a mà [els darrers trencadors manuals (que feien feina "a la mala") del Pla de Sant Jordi varen ser Francisco Vich i Martí Salvà, i una de les darreres pedreres que varen treballar va ser perquè els varen demanar unes peces amb unes mides concretes]. S'ha d'assenyalar que el trencador que tallava a la mala extreia unes deu peces al dia i que amb la mecanització es produïa una peça cada 45 segons.
La serra rotatòria contribueix a fer tirades llargues i dretes, i així  les pedreres són més amples i rectangulars. L’explotació es fa més en sentit horitzontal que vertical. La serra de disc marca tota la pedrera. Moguda amb electricitat o motors d’explosió, aquest giny mòbil es desplaça sobre rails amb serres de disc, la rapidesa de tall augmenta i facilita la feina. Les peces que talla són de mida estàndard de 80 x 40 x 40 cm. La màquina traça una xarxa perpendicular per després voltejar l’eix d’una de les serres per tallar amb la finalitat de separar les peces. Però l’ús de la serra giratòria també presenta l’inconvenient que no es pot utilitzar en pedreres poc homogènies o entravessades i, conseqüentment, preval la quantitat sobre la qualitat, ja que la mecanització no tria entre el marès bo i el dolent, les màquines ho tallen i treuen tot, i depèn de les característiques de l’estrat que s’explota. A vegades els carreus, tallats amb màquines, presenten línies de fractura.
Aquesta sobreexplotació suposà que als anys 50 ressorgís l’exportació amb enviaments a València i Sevilla, i també s’hi sumà l’eufòria constructora arran del turisme. Als anys 70, a partir de la crisi del petroli, hi va haver un període de rehabilitacions de construccions populars que requerien marès.
A les pedreres mecanitzades, el trencador aixeca les peces amb una forca en forma de U, i se segueix usant el verduc o la serra mecànica per tallar-les, respectant els diferents gruixos.
La pedrera s’explotava fins a arribar al nivell aqüífer o d’aigua freàtica. Alguns trencadors deien haver excavat fins als 80 pams (uns 16 metres) sense trobar aigua, encara que a la zona des Carnatge l’aigua ja apareixia als 15-20 pams (4 metres). Quan es presentava una dificultat per pujar les peces a la superfície també se sospesava abandonar l’explotació de la pedrera.
De la resta de les peces tallades es produïa el picadís, que amb el temps va generar en una indústria pròpia, el qual es porgava amb un belitre i es mesclava amb ciment, grava o arena. Amb el temps el picadís ja el feia una màquina, que ho trossejava tot. 
El trencador vestia uns calçons comuns i espardenyes, i a l’estiu treballava amb calçons curts i sense camisa. Les dones es posaven un calçons davall la falda per evitar els bocins de marès que saltaven a cada cop.
El trencador treballava de sol a sol i antigament vivia en barraques, fetes de trossats de marès, bigues de fusta i teulada de llivanya. Vivia tot sol o amb algun company, ja que no era habitual allotjar la família a les barraques. Dormien sobre llits de boix i el mobiliari consistia en una cadira, una taula de marès, un parell d’olles, plats, una gerra per anar a cercar aigua i un llum d’oli o carbur, que també utilitzaven per il·luminar-se a la feina a l’ocàs o a l’alba. 
És comú trobar dins les pedreres arbres fruiters, com figueres, tarongers i llimoneres, que sembla plantaren els trencador per menjar durant el dia a dia. A més, el trencador pescava al litoral i caçava tords, conills o eriçons.
Els trencador que vivien a les barraques venien de lluny, no així els que vivien al mateix Pla de Sant Jordi, que es desplaçaven principalment en bicicleta de ca seva a la pedrera i de la pedrera a ca seva. Els seus habitatges s’ubicaven als nuclis des Coll d’en Rabassa, Sant Francesc (es Pil·larí), ses Cadenes o s’Arenal.
Els infants també picaven les pedreres, utilitzant una escoda petita per fer les regates. Era la primera feina que aprenien. També es dedicaven a recollir el picadís amb un càvec o una xapeta i es replegava amb una senalla d’espart.

Anècdotes
Cal dir que a vegades es repartia el berenar per seccions dins la pedrera, així el trencador avançava amb l’objectiu, fase per fase, d’assolir el menjar. 
Molts de trencadors que tornaven de ses Cadenes per la carretera militar, per s’Aranjassa camí de Sant Jordi, s’aturaven a qualque cafè on es jugaven el jornal a les cartes i perdien tot el sou de la setmana.

Mides del marès
És important tenir en compte les mides de les peces de marès i el nom que reben segons el gruix, així com el nombre de peces que formaven una carretada, que generalment era la quantitat de peces que cabien en un carro, però que al cas del marès es refereix a la quantitat de peces que es carregaven al trineu de troncs d’ullastre que s’usava per transportar les peces des de la pedrera al bot. I quan ja es varen carregar les peces en carros, cal assenyalar que aquests portaven un equivalent a quatre carretades.
Miquel Ballester, a través de fonts documentals, recupera les mides antigues en pams (1 pam de cana: 19,55 cm), mentre que la tradició oral ja ens parla del gruix en centímetres, si bé conserva la nomenclatura per cadascuna de les peces. 
El teulader, el gruix del qual era ¾ de quart de pam (3,66 cm). 
La llivanya, el gruix de la qual era 1 quart de pam (4,88 cm), 5 cm segons la tradició oral. Vuit peces formaven una carretada.
La mitja pedra, el gruix de la qual era 1 quart i mig (7,33 cm), 7 cm segons la tradició oral. Vuit peces formaven una carretada.
El tresperdós, el gruix del qual era  ½ pam (9,77 cm), 10 cm segons la tradició oral. Sis peces formaven una carretada.
L’ordinari, el gruix del qual era de 3 quarts (14,66 cm), 15 cm segons la tradició oral. Quatre peces formaven una carretada.
De pam o vint, el gruix del qual era 1 pam (19,55 cm), 20 cm segons la tradició oral. Tres peces i mitja formaven una carretada.
De rei, el gruix del qual eren 5 pams (24,40 cm), 25 cm segons la tradició oral. Tres peces formaven una carretada.
D’emperador, el gruix del qual era un pam i mig (29,31 cm), 30 cm segons la tradició oral. Dues peces i mitja formaven una carretada. 
A Llucmajor, es tallaven peces de 40 i 50 cm de gruix, aquestes darreres s’anomenaven de llit ample.

Història i transformacions de l'element
L’extracció de marès es remunta a Mallorca des de temps prehistòrics, si bé la manera d’aprofitar-lo no altera l’aspecte del terreny i no deixa empremtes que faci entreveure els jaciments, qüestió que no succeí amb les explotacions romanes, que sí presenten vestigis recognoscibles.
Al segle xiv les pedreres eren béns comunals. La pedrera de Son Verí (Llucmajor) ja es documenta, gràcies a un contracte de lloguer, l'any 1347. Així mateix, del segle xv hi ha referències nombroses sobre pedreres al litoral. Sembla que a les ordenacions gremials de 1405, que recollia l’ofici de picapedrer, ja s’hi incloïa el trencador. L’any 1364 hi ha un esment sobre l’organització d’aquest gremi, quan s’establí a la capella dels Quatre Màrtirs Coronats de l’església de Santa Eulàlia de Palma (Sever, Severià, Carpòfor i Victorí). A principis del segle xvi, amb les germanies, els atacs turcs i la pesta, els trencadors empesos per un possible auge de la construcció, i juntament amb els picapedrers, sol·licitaren amb fortuna l’antiga casa per albergar els patrons que incloïa a la verge de la Mamella. Durant aquest segle es reflecteix la pobresa del gremi, i les ordinacions de l’època semblen més un instrument fiscal que una norma de reglamentació de la feina i de l’organització: s’establien les quotes sobre les pedres venudes, el monopoli de la venda de pedra per als mestres, les imposicions a estrangers per poder fer feina a Mallorca, etc. De 1568, gràcies a l’historiador Font Obrador, es coneixen els noms d’alguns sobreposats del gremi de trencadors-picapedrers: Matías Nicolau, Bartolomé Tomàs Argenter i Jaume Noguera. En aquesta època s’accentuà el centralisme de Palma, la qual cosa provocà que el 1604 hi hagués un moviment autonomista de picapedrers a Llucmajor i Porreres. A s’Arenal de Llucmajor va existir una secció autònoma de trencadors que ostentaven a l’escut el tallant, que és una de les eines que utilitzen. Aquesta segregació del gremi de Palma corresponia presumiblement a una demanda de feina.
El 1663 es materialitzà la segregació dels trencadors de Llucmajor, que es constituïren com  a gremi. En aquestes ordinacions, els trencadors estableixen de manera definitiva el culte a la Mare de Déu de la Mamella o del Pit (que al segle xix es nomenarà patrona de s’Arenal ─importància de la tradició─), si bé continuaran com a patrons els Quatre Màrtirs Coronats. També s’establí la llibertat de fer feina a qualsevol lloc de Mallorca, facilitant el treball a altres trencadors forans de Llucmajor, es controlaren les contractacions, etc. Es fixà com a dia de l’assemblea anual el diumenge després de Sant Llorenç (10 d'agost). El 1722 es varen escindir definitivament dels gremis de Ciutat. 
Amb el temps, a finals del xix i principis del xx, el treball de trencador s’intensificà i va formar un dels grups més homogenis en el moviment obrer mallorquí. La millora del camí de s’Algar, que connectava Llucmajor amb s’Arenal, facilità l’arribada de gent d’aquest municipi.
El 1905 molts de trencadors s’estableixen a Son Sunyer (la possessió més gran de Palma) i començaren a explotar les pedreres, que els especialistes defineixen com a de bona qualitat. El 1920, l’esgotament de les pedreres des Coll d’en Rabassa suposà que molts més trencadors s’establissin a les terres de Son Sunyer.
Poc després, l’arribada del ferrocarril, el 1916, massificà la indústria. Un gran nombre de gent de Llucmajor es traslladà a fer feina al Pla de Sant Jordi. Les antigues barraques de trencadors de finals del segle xix, construïdes amb trossos de marès, són substituïdes per vivendes. Neixen així els nuclis de s’Arenal (Llucmajor), es Pil·larí (o Sant Francesc) i ses Cadenes. En el cens de 1930 tenim constància que la majoria de gent del Pla de Sant Jordi era oriünda de Llucmajor, Algaida i Marratxí. 
La indústria de les pedreres de marès es premecanitzà parcialment al voltant dels anys 30, amb l’arribada de les serradores mecàniques que varen coexistir amb els verducs. 
Encara que situats al sector primari, els trencadors eren considerats obrers, d’aquí el vincle amb el moviment obrer i la ideologia anticlerical, llibertària i comunista, que va reflectir una societat igualitària pel que fa a la dona, no només a la feina (picaven a les pedreres), sinó en el seu paper en la societat (les dones trencadores anaven als cafès com a clientes). Dins aquest caràcter ideològic, cal assenyalar, per exemple, la inexistència d’una església a ses Cadenes, nucli important de trencadors. Aquest punt mostra la diferència amb l'hortolà, sota la tutela d'un senyor i vinculat a una societat més tradicional. Cap al 1927, els trencadors constituïren la cooperativa Unión de Canteros, per lluitar pels seus interessos i contra els abusos continus dels mercaders. La Unión marcava el preu del marès davant els comerciants i, a més, ajudava el treballador segons la productivitat; és a dir, si un trencador tallava un nombre inferior de peces era compensat (igualtat de feina, producció, costos i salaris). El 1931 es va constituir la cooperativa La Renovación, Obreros y Canteros y Similares, els objectius de la qual eren reduir la jornada laboral, i ensenyar educació i moralitat als socis. Com s’ha assenyalat, els trencadors varen estar molt lligats a les vessants socialista i comunista, i la seva actitud va estar manifesta sempre amb l’esquerra i la lluita obrera, en contrast al conservadorisme i la tradició, que emanava del camp, encara que els hortolans també varen tenir les seves cooperatives. També es vincularen amb la societat Cultura Social que fomentà la cultura entre els seus companys. 
La Guerra Civil (1936-1939) va suposar que el sector fos víctima activa de la repressió franquista, sobretot a ses Cadenes, i n’afectà l’organització obrera.
La indústria es mecanitzà definitivament cap al 1955, de la mà del sindicalisme vertical, que paradoxalment recuperà uns estatuts del 1935. Encara que hi havia consciència corporativa, era habitual que el trencador tingués un altre ofici. Eren nombrosos els treballadors que exercien de trencadors, però també eren hortolans, ferrers... o mestresses de casa, ja que la dona feia la mateixa feina que l’home a les pedreres i, fins i tot, s’encarregaven del molí, un dels treballs més feixucs, on movien la politja per aixecar les peces de marès a la superfície i dipositar-les al carro. 
La mecanització va vindre afavorida pel turisme, i grups de trencadors es reunien en societats i compraven màquines de tallar marès (serres giratòries) que rondaven les 2.000 pessetes. Altres les llogaven o anaven a fer feina com a jornalers dins les pedreres mecanitzades. La tradició oral ens parla de ferrers com els Rigo, que varen perfeccionar o fabricar models propis de serra, equipats amb discs de dents de vídia, que eren bastants costosos si es rompien. Es tractava del taller de Martín i Sebastià Rigo de s’Aranjassa, obrador que a semblança del regentat per Miquel Tous des Coll d’en Rabassa, es dedicava a fabricar i reparar aquests tipus de maquinària.
Els anys 50, quan mestre Juan de sa Plaça era president  i Miquel Pruna comptador de la Cooperativa de Trencadors, varen proposar davallar el preu del marès front als trencadors de màquina com a mesura de pressió. Però la mecanització era imparable i va comportar una sèrie de canvis: un horari de feina o el renou insuportable de les màquines. A més, assentà el capitalisme, en controvèrsia amb la cooperativa d’antany, al qual cal sumar la introducció de materials de construcció nous, com el totxo.
En la identificació de grups socioeconòmics del Pla de Sant Jordi, i a partir de l’estudi del cens que feu Miquel Grimalt pel que fa als trencadors de marès, el 1930 incloïen un 1,43 % del total de la població activa, un percentatge mínim dins de la majoria que eren agricultors, els quals sumaven un 89,17 %. El 1950 suposaren el 5,43 %, el 1960 un 5 % per baixar a l’1,69 % el 1981, coincidint amb un canvi de model econòmic, amb la pujada desmesurada del sector III (serveis-turisme) que representava el 56 % de la població activa total, en contrast amb el 28 % del sector I, que el 1960 marcava el 67 %, però el 1930 era del 92 % de la població activa del Pla de Sant Jordi. 
Aquestes dades s’han d’estudiar amb peus de plom, ja que molts de trencador eren horticultors a temps parcial i, tal vegada, es refereix simplement com a trencador a aquells que viuen als nuclis urbans. A més, Grimalt tracta el Pla de Sant Jordi, llevant s’Arenal, i el consulta per seccions, la qual cosa contrasta amb fora vila, front l’extensió imperant d’agricultors. Segons els experts això no lleva la importància dels trencadors com a nucli i, a més, s’ha de tenir present que en el sector II hi ha molts de picapedrers que tal vegada es podien incloure dins l’anàlisi.
L’evolució dels sector socioeconòmic marca, en certa manera, els canvis profunds que ha patit el Pla de Sant Jordi en les darreres dècades en les relacions humanes i laborals.
Matèria primera
Pedra, Marès
Processos i preparatius
1. Cercar terreny propici per establir la pedrera. Acord amb el propietari i pagar cànon setmanal o mensual. 
2. Llevar arbres, herbes i pedres. 
3. Llevar pells (primeres capes de marès) amb l’escoda. 
4. Fer regates llargues (llarguers) i regates curtes (capcers) sobre el marès amb l’escoda. 
5. Col·locar llaunes i tascons, i colpejar fins xapar la peça. 
6. Prendre mides amb una galga o regla. 
7. Adobar o donar-li forma a la peça amb un tallant. 
8. Extreure la peça amb una manuella o a braó. 
 9. Moure o fer ballar la peça fins al molí. 
10. Aixecar la peça amb el molí fins la superfície i carregar-la sobre el carro.
Objectiu de l'activitat / procés / tècnica
Peces de marès
Distribució / consum
Les peces de marès que s’extreien de la pedrera eren transportades pels carreters que provenien majoritàriament des Coll d’en Rabassa, es Pil·larí, ses Cadenes i s’Arenal. El seu destí era el mercader, qui havia comanat les peces i s’ocupava de vendre-les; o bé les dipositaven a l’estació de s’Arenal, on es carregaven en el ferrocarril per portar-les al destí. Per exemple, un dels mercaders, Magí Meco, va muntar a ses Cadenes un carregador de marès connectat amb el ferrocarril i, d’aquesta manera, va facilitar-ne el transport fins a Palma. 
Miquel Ballester ens indica que abans d’aquesta revolució del transport era comú utilitzar, en una  construcció, el marès de pedreres properes, ja que costava molt duu marès de llocs remots, a causa del mal estat dels camins o de les característiques rudimentàries dels carros, qüestió que va canviar amb la introducció del carro de roda amb brèndoles (inicis del segle xix), la qual cosa millorà el transport de peces. 
És cert que fins llavors era freqüent l’ús de bots o falutxos (vaixells) per al transport, per aquesta raó hi ha restes de molls a prop de les pedreres del litoral (per exemple: es Carnatge). Les peces de marès es baixaven a la mar mitjançant civeres, que es desplaçaven sobre els davalladors (vials de marès amb canaleta) o bé utilitzant una mena de trineu de troncs d’ullastre, arrossegat per un ase a través de camins de lloses de marès (d’on prové la quantitat de peces de marès que conforma una carretada i que varia segons el gruix d’aquestes). Les peces també es podien carregar en barcasses, que navegaven fins a Palma. L’Arxiduc Lluís Salvador ens parla de l’ús de llaüts per al transport d’aquestes peces, que es descarregaven al peu de la murada de Palma per després distribuir-les pels diferents llocs de construcció. 
El marès es destinava a la construcció: cases, molins, magatzems... i també, antigament, a obres civils i religioses, tants públiques com privades (per exemple: la Seu). A finals del segle xix, els constructors de Palma, segons el citat arxiduc Lluís Salvador, utilitzaven marès des Coll d’en Rabassa, que encara que presentava una estructura irregular, era de gran solidesa. El mateix autor explica que les construccions fetes en marès es cobrien amb una capa de morter per protegir-lo de l’aire de la mar i la humitat. Aquest procediment s’anomenava embetumar. Al Pla de Sant Jordi, el marès era el material de construcció més usual, caracteritzat per la lleugeresa i resistència. En el passat es construïa amb blocs irregulars mal llavorats, i s’usaven la carreuada o les peces regulars en cantons, finestres i portes. A mitjan segle xx les peces regulars s’utilitzaren en les construccions més modestes.
Segons el gruix de la peça del marès s’emprava per tipus de construcció diferents. El gruix d’emperador s’utilitzava per a pilastres i elements estructurals, com murs de càrrega, a l’igual que el gruix de rei. En canvi, els gruixos de pam o ordinari s’usaven per construir murs, amb el tresperdós es construïen envans grossos, i la mitja pedra i la llivanya s’emprava per voltes i revoltons.
Garcia Inyesta parla de les imperfeccions del marès ordinari utilitzat per construir: porositat, cristal·lització i estratificació baixes, característiques que suposen avantatges i inconvenients a l’hora d’usar-lo.
A obres de magnitud, com la Seu o la Llotja, hi havia el picador, persona encarregada de treballar la peça que s’havia d’utilitzar per a la construcció, i deixar-la en perfecte estat per tots els costats, usant picoletes, rasquetes, martells...
Un altre producte provinent del marès és el picadís, que s’usa normalment per fer la mescla a l’hora d’aterracar les parets, fatxades, posar davall les rajoles en sec. Els trencadors també feien piques de marès per abeurar els animals. 
Ofici / coneixements tècnics
El trencador es regia pels talls per cercar bon marès. Per exemple, un redol que era negre i feia olor de gas significava que a davall hi havia el millor marès.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris
Càvec: eina de fulla triangular que s’utilitzava per fer clots o moure la terra. El trencador l’usava per netejar la pedrera o recollir el picadís. 
Senalla: recipient fet de palma o d’espart, més ample de boca que de baix que servia per contenir i transportar. S’utilitzava en el procés de neteja de la pedrera i per replegar el picadís.
Parpal: barra de ferro o fusta que s’utilitza per fer palanca, essencial per moure pedres voluminoses.
Escodra/escoda: instrument semblant a un martell gros, amb punta a cada cap del ferro, que s’emprava per picar la pedra i fer les regates. La forma de l’eina permetia avançar en el solc, sense fer palanca i que posés en perill la integritat de la peça en la qual es treballava. La manera d’utilitzar-la obligava el trencador a desviar-se de la vertical en els talls, la qual cosa explica les parets inclinades a les pedreres artesanals. 
Llaunes: làmina, fulla prima de metall o d’altra cosa. Se n’usaven dues que s’introduïen a la regata tasconera, dins de les quals es ficaven els tascons.
Tascons o gangalles: objecte de metall, de secció triangular, que serveix per obrir cossos sòlids o per mantenir estrets dos cossos entre els quals es col·loca. Es ficaven dins ambdues llaunes i es colpejaven amb un mall, amb la finalitat d’extreure la peça de marès.
Mall: martell gros, de mànec llarg, que s’emprava per colpejar els tascons. El trencador es posava damunt la peça que volia extreure. Gràcies al cop percebia la qualitat del marès.
Tallant: fulla de metall ampla i amb tall que s’usava per adobar el marès, és a dir, donar forma o regular les superfícies de la peça extreta i confeccionar-la amb les mides requerides.
Manuella: barra de ferro amb tall a un cap o a tots dos, que serveix per fer i enfondir forats a la pedra per fer-hi barrinades. També s’utilitzava com a punt de recolzament per aixecar la peça de marès.
Galga o regla:  instrument de fusta, metall o altra matèria dura, llarg i dret, de secció rectangular, generalment de poc gruix, que serveix per traçar línies rectes passant el llapis, ploma, etc. per la vorera.
Molí: enginy de fusta amb cordes que s’utilitzava per aixecar les peces de marès des de la pedrera fins al carro. Constava d’una soca de figuera muntada sobre dos suports (columnes compostes per peces de marès), amb una roda amb sis antenes de ullastre que permetia donar-li voltes per enrotllar-hi el rest o la corda on va suspesa la peça que volen pujar.
Verduc: serra llarga d'acer manejada per dos homes situats un a cada cap; unes vegades està muntada en el centre d’un bastiment quadrangular i altres està reduïda a la fulla d’acer i a un mànec a cada extrem. S’utilitzava per serrar peces de marès i, per exemple,  xapar-ne una de gruix d’emperador (30 cm) en dues de gruix ordinari (15 cm) i així obtenir mitja carretada. Amb el temps va ser substituïda o va coexistir amb les serres mecàniques que feien aquesta feina amb més rapidesa i efectivitat.

Mecanització
Serra rotatòria o de disc: màquina que feia els talls per treure les peces, formada per dos discs, un que tallava per baix i l’altre que tallava les peces de costat. Posteriorment, s’incorporà els disc dentat, la qual cosa facilità el tall amb puntes de vídia (de widia, abreviatura de wie diamont, «com el diamant», és a dir, carbur de wolframi o tungstè). Amb el temps es perfeccionaren els models amb discs dentats amb puntes diamantades, cadenes dentades, fil diamantat, etc.

Formes d'organització social / organitzacions formals o informals
A l’edat mitjana i a l’edat moderna els trencadors de marès s’organitzaren en gremis. L’evolució socioeconòmica de l’ofici va suposar amb el pas del temps la seva emancipació dels picapedrers (amb qui compartien gremi) i la importància desemboca en la segregació del gremi de Palm i en la constitució a diferents municipis, entre aquests el de Llucmajor, gremis de caire propi i local.
Durant el segle xx, els trencadors s’agruparen en associacions i cooperatives de tall proletari, emergent com a protagonistes d’un moviment obrer a l’alça i amb força dins dels nuclis urbans del Pla de Sant Jordi on eren majoria.
Perquè els trencadors es consideraven en aquella època obrers que contrarestaven la realitat agrària que els envoltava. Sobretot, la dona trencadora, exalça uns valors vinculats als moviments d’esquerra del moment i sobresurt com l’avantguarda de la dona emancipada i emprenedora dins un món d’homes.
Per norma general, no hi havia família al Pla de Sant Jordi que no tingués un membre que es dediqués a la pedrera. A la pedrera picaven homes, dones i infants. Tothom participava de l’ofici, i era el modus operandi per transmetre la professió d’una generació a una altra.
Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats)

Ús i funció
Extracció de peces de marès
Precisions d'ús i funció
A Mallorca es coneix com cantó de marès la pedra de marès tallada en forma de paral·lelepípede, que serveix per construir edificis. També es pot denominar peça o carreu, la qual manté les mides de 80 x 40 cm, però en varia el gruix.
Participants / executants
Homes i dones de totes les edats, fadrins o casats, infants... 
Els infants rebien una escoda de mida petita per aprendre l’ofici. 
Les dones feien tot tipus de feines, però es dedicaven sempre al maneig del molí.

Salvaguarda

Transmissió
Usualment de pares a fills. En el cas de les dones, algunes comenten que el seu mestre fou el marit.
Viablitat / Riscos
Canvi del mode tradicional d’extracció a causa de la mecanització.
Però sobretot, usos de nous material a la construcció. Actualment, el marès  només s'usa en obres de restauració i per fer peces de decoració. No es construeix íntegrament en marès.

Valoracio de l'individu / grup / comunitat
La majoria de persones entrevistades veuen inviable la recuperació de l’ofici de trencador de marès, tal i com es coneix, qüestió que és incompatible amb la mecanització del sector, que encara perviu i té el seu mercat (picadís sobretot) i altres activitats econòmiques que han assolit el Pla de Sant Jordi, com és el turisme. En canvi, si defensen que es conservi la memòria de la professió i que aquesta memòria ha d’anar vinculada al paisatge, ja que encara queden restes de les pedreres al llarg del territori que es mostren com a empremtes que evoquen els treballs dels trencador.  
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat
A ses Cadenes es va reconèixer la feina dels trencadors a partir del nomenament d’una plaça i de la instal·lació d’un placa recordatòria de les trencadores a l’agost de 2018. El mateix nucli ha recollit la tradició del marès a les festes. La manera de moure les peces de marès ha donat origen a les corregudes amb peces de marès, fent ballar la peça des d’un punt a un altre. Encara que aquestes competicions ja es feien temps enrere, la gènesi de la festa actual és una iniciativa de finals del anys 80 del segle xx.
Un antic trencador, Francisco Vich, ha creat un museu particular, hi ha recopilat eines i documents sobre aquesta feina, la qual cosa ha obert la possibilitat de fer un museu públic a ses Cadenes. 
El club de la tercera edat de ses Cadenes nom Els trencadors.
Igualment, s’han publicat pregons de les festes de Sant Cristòfol de s’Arenal tractant el tema dels trencador des de diferents punts de vista. 

Protecció jurídicoadministrativa / reconeixement patrimonial
No hi ha cap pedrera protegida per les NS de l’Ajuntament de Palma. 
Les pedreres s’ubiquen en àrees ANEI, AIA intensiva i SRG (PTM Mallorca).
Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió

Recursos documentals

La Huerta de Levante en Palma de Mallorca
Històries de la Platja de Palma: Els trencadors de marés de S'Arenal
El teixit associatiu en una vila preindustrial: els trencadors de pedra, una elit emergent i autònoma [Pregó de les festes de Sant Cristòfol]
Construir en marès
Diccionari de l’art i dels oficis de la construcció
El Marès. El material, su origen, historia, propiedades, canteras y calidades disponibles actualmente.
Habitatges tradicionals : característiques arquitectòniques, tipològiques i constructives dels habitatges en sòl rústic a Mallorca
Historia de Llucmajor (volumen 3)
La revolta dels trencadors de les Cadenes [Pregó de les festes de Sant Cristòfol]
Las Baleares por la palabra y el grabado. Mallorca, parte general (tomo VI)
Les Illes Balears. Mallorca, el sud i sud-est
Les pedreres de marès. Identitat oblidada del paisatge de Mallorca
Trencadors del segle XIX i XX [Pregó de les festes de Sant Cristòfol]
La població dins l'espai del Pla de Sant Jordi (Mallorca)

Informació tècnica

Data de realització
20/10/2020
Actualitzacions de la fitxa
20/10/2020
Persones investigadores
Aina R. Serrano Espases
Persona validadora
Aina R. Serrano Espases
Persones redactores de la fitxa
David Albert Vázquez

Interpretació

Significació simbòlica
L’explotació de pedreres ha tingut conseqüències tan paisatgístiques com humanes. L’impacte de les pedreres sobre el paisatge és evident. A part de deixar l’empenta dins la memòria col·lectiva, ha ocasionat un paisatge desordenat d’explotacions encara actives i d’altres abandonades, com jardins silvestres enfonsats, clots mig plens d’escombres, rampes, plataformes de càrregues i restes de maquinària. 
Dita dels trencadors de marès: «Vivien amb l’esperança i morien desesperats.»
Significació socioeconòmica
En l’actualitat, encara funcionen algunes pedreres. La majoria fan picadís per a obres i, altres, ja abandonades, serveixen com a abocadors. Amb el totxo i el formigó, el marès no cridà l’atenció dels constructors, però, amb la crisi del sector i el canvi climàtic, tal vegada es retornarà als materials tradicionals i s’interpretarà el paisatge com una valor d’autoestima col·lectiva. En canvi, la majoria de pedreres abandonades estan cobertes de matolls, plenes d’escombraries i mostren una imatge desoladora. Les pedreres del litoral semblen haver-se adaptat a la costa i moltes d’aquestes es mostren erosionades pel vent, l’aigua i la sal, i la mar les ha guanyades. 
En qüestió de temes d’ecoconstrucció i bioconstrucció, que advoca per un habitatge sostenible, cerca els materials tradicionals que comporti un impacte mediambiental mínim i, d’aquesta manera, promoure cases saludables i còmodes, i el marès pot ser una opció dins aquesta forma de vida.

Trencador/a de marès

Identificació

Nom propi de l'element
Altres denominacions
Tipus d'element
Trencador/a de marès
Pedrer/pedrera, pedraire, lapiscida, maresser, cantoner.
Extracció de pedra

Grup i/o comunitat
Idioma d'expressió / variant dialectal
Codi
Els trencadors de marès prevalien sobre els horticultors als nuclis de Sant Francesc (es Pil·larí), ses Cadenes i s’Arenal. A principis del segle xx, el Coll d’en Rabassa també es considerava un poble de trencadors.
Català/ mallorquí
IPCIM-1-001

Descripció breu
La feina de trencador consisteix en tallar i extreure el marès de les pedreres. 
Marès, etimològicament, significa «de la mar o marí». La formació del marès es remunta del Terciari Vindoboniense (miocè) al quaternari i la formació geològica és estrictament marina; existeixen dos tipus: el marès més antic, format per materials sedimentaris d’organismes marins: mol·luscs, dents d’esquals, fragments de copinyes, algues, etc., lligats per carbonat de calci; i el més modern i més comú a la costa, el qual està constituït per una molassa quaternària de formació marina de gra més gruixut, herència de la influència marina (formació de platja o duna). 
El marès al Pla de Sant Jordi varia de color. Pot ser blanquinós o més del color de la pansa, i de gra més fi o gruixat. A vegades, inclou fòssils que són perceptibles a primera vista.
Les pedreres de marès es poden trobar a la vorera de la mar i a l’interior, sent aquestes darreres obertes: amb rost i pica; o subterrànies.
Fullana descriu, en el seu diccionari, el marès com a: «pedra de bon treballar, abundant a les Balears, que es treu d’uns dipòsits d’arenes marines consolidades del període quaternari, i s’empra en la construcció d’edificis».
Cal dir que la utilitat del marès és la construcció, i no només de l’arquitectura tradicional, sinó també es fa servir en obres civils i religioses, com per exemple, la Seu de Mallorca, la Llotja, etc. 

Localització

Localització
Descripció de la localització / espai
Georeferenciació
Mallorca, Palma, Pla de Sant Jordi
El Pla de Sant Jordi presenta, dins els seus límits, pedreres de marès, tant a la zona interior ─la possessió de Son Sunyer o les pedreres de Son Gual─ com al llarg de la costa ─des des Coll d’en Rabassa fins a Cala Blava (municipi de Llucmajor)─, dibuixant un paisatge característic amb l’empremta de les explotacions antigues, restes de molls artificials, etc.

Datació

Data de realització
Periodicitat
Descripció de la data de realització / periodicitat
Tot l’any
Contínua
El Pla de Sant Jordi presenta, dins els seus límits, pedreres de marès, tant a la zona interior ─la possessió de Son Sunyer o les pedreres de Son Gual─ com al llarg de la costa ─des des Coll d’en Rabassa fins a Cala Blava (municipi de Llucmajor)─, dibuixant un paisatge característic amb l’empremta de les explotacions antigues, restes de molls artificials, etc.

Descripció

Descripció general
El primer pas del trencador era trobar un lloc on establir la pedrera. Principalment, es cercava marès de qualitat, la veta natural que formava el marès de llivanya. El trencador buidava la pedrera en rost, de forma escalonada (si picava en un pendent), o bé ho feia en pica, fent un pou gran (si picava en un pla). El trencador es regia amb els talls i mirava d’evitar les capes d’argila. En ocasions nombroses, després de llevar aquesta capa d’argila es trobava el segment fort que denominaven el blau (pel color). Els trencadors diuen que si es troba fluix en haver passat la capa dura, és senyal que la pedrera serà dolenta. En algunes pedreres hi havia fins tres classes de marès. Començava en tenassa (pedreny mort de duresa argilenca), venia un blau fort i després l’argila. Segons fonts orals, a Son Sunyer hi havia molts de redols on existien fins a vint metres de tres classes de marès. A més, es diu que si es trobava un redol negre i amb olor de gas, indicava que davall hi havia el millor marès. 
En trobar el lloc adequat on es volia picar, el trencador el llogava al propietari del terreny. Segons Rosselló Verger quan s’arrendava el terreny es concedia el dret a explotar els quatre costats del quadre acotat. Als anys 40 del segle xx un trencador guanyava unes 45 ptes. a la setmana i el lloguer d’una pedrera oscil·lava entre 10-15 ptes. setmanals (40-60 ptes. mensuals). A més, es necessitava un permís de Mines, la qual cosa implicava una contribució a pagar per l'explotació, tant si la terra era propietat del trencador o llogada. Després, el trencador feia net, es dedicava a escurar la futura pedrera: amb ajuda d’un càvec i una senalla hi llevava les mates, herbes... també tallava els pins i retirava les pedres. Si aquestes pedres eren grans, el feia amb ajuda d’un perpal o bé les polvoritzava amb una maça. En algunes ocasions les foradaven amb una manuella i ficaven mig cartutx o un de sencer de dinamita per rebentar-les. 
El trencador cercava el bessó, les millors parts on picar, seguia el fil, és a dir, la direcció dels plans de sedimentació. Per fer aquest treball usava l’escoda o escodra, amb la qual llevava les pells, que són les primeres capes de marès. Picava seguint el rost de les llivanyes. El nom de l’escoda varia segons les comarques: escodra murera, escodra alcudienca... Al Pla de Sant Jordi s’utilitzava l’escodra llucmajorenca, que tenia forma de T. 
Amb l'escodra es feien les regates, prou gruixades, amb un peu davant i un altre darrere. Fer regates era la primera feina per aprendre l’ofici. De les regates cal distingir les regates llargues (llarguers), que consisteixen en una retxa recta, on es va fent el forat, i les regates curtes (capcers), que són les que es tracen amb la finalitat de separar les peces. Seguidament, es feien les tasconeres, que són les regates de baix (l’enclava), ben gruixades, i on s’emplaçaven les dues llaunes (barres llargues i planes de ferro), que eren l’estri que afavoria la força per treure la peça de marès completa. Es col·locaven una damunt l’altra amb tres o quatre tascons o gangalles o falques de ferro, i es copejava tascó per tascó de manera contínua amb un mall (martell gruixat i arrodonit), tasca que el trencador feia posicionat sobre la peça que volia extreure. El trencador escoltava i notava les vibracions en colpejar; si sonava buit o «cantava»; segons la rampa que sentia a les cames sabia on havia de copejar més fort o més fluix. A més, d’aquesta manera, si el marès «cantava» és que era bo, si sonava buit és que per dins era buit i es trencaria amb facilitat. Amb aquest procediment, continuava copejant punt per punt fins a xapar la peça. Per extreure la peça utilitzava una manuella (una barra de ferro molt llarga). Després es dedicava a adobar la peça amb l’ajuda del tallant (espècie de doble destral), és a dir, li donava forma, l’arreglava. 
En la dècada de 1920 es començà a emprar el verduc per serrar peces de marès per obtenir totes les mides (gruix). En canvi, alguns testimonis parlen de 1932 com l’any en què es començà a utilitzar habitualment aquesta eina. Però el verduc no serà desplaçat de les pedreres per l'arribada de les serres mecàniques a la dècada dels 30, a manera de premecanització. Ambdòs ginys conviuran i s'utilitzaran habitualment.
Se sap que les eines de trencador s’esmolaven amb freqüència. Francisco Vich indica que el 1950 els ferrers arreglaven diàriament unes tres-centes eines. El que feien era canviar els acerons, que eren les puntes o talls d'acer que soldaven als extrems per donar-los més consistència i per refer les eines del desgast.
Per prendre les mesures s’usava una galga o regla, que era una barra de fusta marcada amb mides, amb la qual marcava la peça amb un llapis. Generalment, la mida de la peça era 40 x 80 cm, però el gruix variava, n’hi havia de 6, 10, 20, 25, 30 cm... i rebien noms com gruix de rei (25 cm), gruix d’emperador (30 cm)... El marès es comptabilitzava i es venia amb carretades (vegeu l’apartat mides de marès).
Per acabar, el trencador aixecava la peça amb les mans a braó i la transportava fent-li voltes sobre si mateixa, utilitzant una tècnica amb les mans que aprofitava la força del gir per anar-la movent (fer ballar el marès). Si el marès era xerec, els cantons de la peça es desfeien.
El trencador portava la peça fins al molí, el qual es feia servir per aixecar les peces. El molí, a manera de muntacàrregues, consistia en una soca de figuera gruixada i rodona (pesava poc), amb sis antenes inserides quasi sempre d’ullastre, que muntaven sobre peces de marès (que la memòria oral anomena currunes). Fullana en el seu diccionari descriu el giny com «nom que els pedrers o trencadors de marès donen al torn que empren per a pujar les peces o mitjans dalt la pedrera; consisteix en un cilindre de fusta, muntat horitzontalment sobre dos suports, amb una roda de sis antenes a un extrem, semblants a la d’un molí de vent, amb les quals li fa fer voltes per enrotllar-hi el rest o corda on va suspesa la peça que volen pujar». És a dir, si es giraven aquestes antenes, la corda s’enrotllava al voltant de la soca. A l’extrem de la corda hi havia un ganxo amb dues cadenes on la peça s’enganxava i així la pujaven fins al carro. Per norma general, eren les dones qui manejaven el molí i cantaven mentre ho feien. 
La mecanització, als anys 50 del segle xx, suposà l’ús de la serra de disc o rotatòria i la fi progressiva de picar a mà [els darrers trencadors manuals (que feien feina "a la mala") del Pla de Sant Jordi varen ser Francisco Vich i Martí Salvà, i una de les darreres pedreres que varen treballar va ser perquè els varen demanar unes peces amb unes mides concretes]. S'ha d'assenyalar que el trencador que tallava a la mala extreia unes deu peces al dia i que amb la mecanització es produïa una peça cada 45 segons.
La serra rotatòria contribueix a fer tirades llargues i dretes, i així  les pedreres són més amples i rectangulars. L’explotació es fa més en sentit horitzontal que vertical. La serra de disc marca tota la pedrera. Moguda amb electricitat o motors d’explosió, aquest giny mòbil es desplaça sobre rails amb serres de disc, la rapidesa de tall augmenta i facilita la feina. Les peces que talla són de mida estàndard de 80 x 40 x 40 cm. La màquina traça una xarxa perpendicular per després voltejar l’eix d’una de les serres per tallar amb la finalitat de separar les peces. Però l’ús de la serra giratòria també presenta l’inconvenient que no es pot utilitzar en pedreres poc homogènies o entravessades i, conseqüentment, preval la quantitat sobre la qualitat, ja que la mecanització no tria entre el marès bo i el dolent, les màquines ho tallen i treuen tot, i depèn de les característiques de l’estrat que s’explota. A vegades els carreus, tallats amb màquines, presenten línies de fractura.
Aquesta sobreexplotació suposà que als anys 50 ressorgís l’exportació amb enviaments a València i Sevilla, i també s’hi sumà l’eufòria constructora arran del turisme. Als anys 70, a partir de la crisi del petroli, hi va haver un període de rehabilitacions de construccions populars que requerien marès.
A les pedreres mecanitzades, el trencador aixeca les peces amb una forca en forma de U, i se segueix usant el verduc o la serra mecànica per tallar-les, respectant els diferents gruixos.
La pedrera s’explotava fins a arribar al nivell aqüífer o d’aigua freàtica. Alguns trencadors deien haver excavat fins als 80 pams (uns 16 metres) sense trobar aigua, encara que a la zona des Carnatge l’aigua ja apareixia als 15-20 pams (4 metres). Quan es presentava una dificultat per pujar les peces a la superfície també se sospesava abandonar l’explotació de la pedrera.
De la resta de les peces tallades es produïa el picadís, que amb el temps va generar en una indústria pròpia, el qual es porgava amb un belitre i es mesclava amb ciment, grava o arena. Amb el temps el picadís ja el feia una màquina, que ho trossejava tot. 
El trencador vestia uns calçons comuns i espardenyes, i a l’estiu treballava amb calçons curts i sense camisa. Les dones es posaven un calçons davall la falda per evitar els bocins de marès que saltaven a cada cop.
El trencador treballava de sol a sol i antigament vivia en barraques, fetes de trossats de marès, bigues de fusta i teulada de llivanya. Vivia tot sol o amb algun company, ja que no era habitual allotjar la família a les barraques. Dormien sobre llits de boix i el mobiliari consistia en una cadira, una taula de marès, un parell d’olles, plats, una gerra per anar a cercar aigua i un llum d’oli o carbur, que també utilitzaven per il·luminar-se a la feina a l’ocàs o a l’alba. 
És comú trobar dins les pedreres arbres fruiters, com figueres, tarongers i llimoneres, que sembla plantaren els trencador per menjar durant el dia a dia. A més, el trencador pescava al litoral i caçava tords, conills o eriçons.
Els trencador que vivien a les barraques venien de lluny, no així els que vivien al mateix Pla de Sant Jordi, que es desplaçaven principalment en bicicleta de ca seva a la pedrera i de la pedrera a ca seva. Els seus habitatges s’ubicaven als nuclis des Coll d’en Rabassa, Sant Francesc (es Pil·larí), ses Cadenes o s’Arenal.
Els infants també picaven les pedreres, utilitzant una escoda petita per fer les regates. Era la primera feina que aprenien. També es dedicaven a recollir el picadís amb un càvec o una xapeta i es replegava amb una senalla d’espart.

Anècdotes
Cal dir que a vegades es repartia el berenar per seccions dins la pedrera, així el trencador avançava amb l’objectiu, fase per fase, d’assolir el menjar. 
Molts de trencadors que tornaven de ses Cadenes per la carretera militar, per s’Aranjassa camí de Sant Jordi, s’aturaven a qualque cafè on es jugaven el jornal a les cartes i perdien tot el sou de la setmana.

Mides del marès
És important tenir en compte les mides de les peces de marès i el nom que reben segons el gruix, així com el nombre de peces que formaven una carretada, que generalment era la quantitat de peces que cabien en un carro, però que al cas del marès es refereix a la quantitat de peces que es carregaven al trineu de troncs d’ullastre que s’usava per transportar les peces des de la pedrera al bot. I quan ja es varen carregar les peces en carros, cal assenyalar que aquests portaven un equivalent a quatre carretades.
Miquel Ballester, a través de fonts documentals, recupera les mides antigues en pams (1 pam de cana: 19,55 cm), mentre que la tradició oral ja ens parla del gruix en centímetres, si bé conserva la nomenclatura per cadascuna de les peces. 
El teulader, el gruix del qual era ¾ de quart de pam (3,66 cm). 
La llivanya, el gruix de la qual era 1 quart de pam (4,88 cm), 5 cm segons la tradició oral. Vuit peces formaven una carretada.
La mitja pedra, el gruix de la qual era 1 quart i mig (7,33 cm), 7 cm segons la tradició oral. Vuit peces formaven una carretada.
El tresperdós, el gruix del qual era  ½ pam (9,77 cm), 10 cm segons la tradició oral. Sis peces formaven una carretada.
L’ordinari, el gruix del qual era de 3 quarts (14,66 cm), 15 cm segons la tradició oral. Quatre peces formaven una carretada.
De pam o vint, el gruix del qual era 1 pam (19,55 cm), 20 cm segons la tradició oral. Tres peces i mitja formaven una carretada.
De rei, el gruix del qual eren 5 pams (24,40 cm), 25 cm segons la tradició oral. Tres peces formaven una carretada.
D’emperador, el gruix del qual era un pam i mig (29,31 cm), 30 cm segons la tradició oral. Dues peces i mitja formaven una carretada. 
A Llucmajor, es tallaven peces de 40 i 50 cm de gruix, aquestes darreres s’anomenaven de llit ample.


Història i transformacions de l'element
Matèria primera
Processos i preparatius
L’extracció de marès es remunta a Mallorca des de temps prehistòrics, si bé la manera d’aprofitar-lo no altera l’aspecte del terreny i no deixa empremtes que faci entreveure els jaciments, qüestió que no succeí amb les explotacions romanes, que sí presenten vestigis recognoscibles.
Al segle xiv les pedreres eren béns comunals. La pedrera de Son Verí (Llucmajor) ja es documenta, gràcies a un contracte de lloguer, l'any 1347. Així mateix, del segle xv hi ha referències nombroses sobre pedreres al litoral. Sembla que a les ordenacions gremials de 1405, que recollia l’ofici de picapedrer, ja s’hi incloïa el trencador. L’any 1364 hi ha un esment sobre l’organització d’aquest gremi, quan s’establí a la capella dels Quatre Màrtirs Coronats de l’església de Santa Eulàlia de Palma (Sever, Severià, Carpòfor i Victorí). A principis del segle xvi, amb les germanies, els atacs turcs i la pesta, els trencadors empesos per un possible auge de la construcció, i juntament amb els picapedrers, sol·licitaren amb fortuna l’antiga casa per albergar els patrons que incloïa a la verge de la Mamella. Durant aquest segle es reflecteix la pobresa del gremi, i les ordinacions de l’època semblen més un instrument fiscal que una norma de reglamentació de la feina i de l’organització: s’establien les quotes sobre les pedres venudes, el monopoli de la venda de pedra per als mestres, les imposicions a estrangers per poder fer feina a Mallorca, etc. De 1568, gràcies a l’historiador Font Obrador, es coneixen els noms d’alguns sobreposats del gremi de trencadors-picapedrers: Matías Nicolau, Bartolomé Tomàs Argenter i Jaume Noguera. En aquesta època s’accentuà el centralisme de Palma, la qual cosa provocà que el 1604 hi hagués un moviment autonomista de picapedrers a Llucmajor i Porreres. A s’Arenal de Llucmajor va existir una secció autònoma de trencadors que ostentaven a l’escut el tallant, que és una de les eines que utilitzen. Aquesta segregació del gremi de Palma corresponia presumiblement a una demanda de feina.
El 1663 es materialitzà la segregació dels trencadors de Llucmajor, que es constituïren com  a gremi. En aquestes ordinacions, els trencadors estableixen de manera definitiva el culte a la Mare de Déu de la Mamella o del Pit (que al segle xix es nomenarà patrona de s’Arenal ─importància de la tradició─), si bé continuaran com a patrons els Quatre Màrtirs Coronats. També s’establí la llibertat de fer feina a qualsevol lloc de Mallorca, facilitant el treball a altres trencadors forans de Llucmajor, es controlaren les contractacions, etc. Es fixà com a dia de l’assemblea anual el diumenge després de Sant Llorenç (10 d'agost). El 1722 es varen escindir definitivament dels gremis de Ciutat. 
Amb el temps, a finals del xix i principis del xx, el treball de trencador s’intensificà i va formar un dels grups més homogenis en el moviment obrer mallorquí. La millora del camí de s’Algar, que connectava Llucmajor amb s’Arenal, facilità l’arribada de gent d’aquest municipi.
El 1905 molts de trencadors s’estableixen a Son Sunyer (la possessió més gran de Palma) i començaren a explotar les pedreres, que els especialistes defineixen com a de bona qualitat. El 1920, l’esgotament de les pedreres des Coll d’en Rabassa suposà que molts més trencadors s’establissin a les terres de Son Sunyer.
Poc després, l’arribada del ferrocarril, el 1916, massificà la indústria. Un gran nombre de gent de Llucmajor es traslladà a fer feina al Pla de Sant Jordi. Les antigues barraques de trencadors de finals del segle xix, construïdes amb trossos de marès, són substituïdes per vivendes. Neixen així els nuclis de s’Arenal (Llucmajor), es Pil·larí (o Sant Francesc) i ses Cadenes. En el cens de 1930 tenim constància que la majoria de gent del Pla de Sant Jordi era oriünda de Llucmajor, Algaida i Marratxí. 
La indústria de les pedreres de marès es premecanitzà parcialment al voltant dels anys 30, amb l’arribada de les serradores mecàniques que varen coexistir amb els verducs. 
Encara que situats al sector primari, els trencadors eren considerats obrers, d’aquí el vincle amb el moviment obrer i la ideologia anticlerical, llibertària i comunista, que va reflectir una societat igualitària pel que fa a la dona, no només a la feina (picaven a les pedreres), sinó en el seu paper en la societat (les dones trencadores anaven als cafès com a clientes). Dins aquest caràcter ideològic, cal assenyalar, per exemple, la inexistència d’una església a ses Cadenes, nucli important de trencadors. Aquest punt mostra la diferència amb l'hortolà, sota la tutela d'un senyor i vinculat a una societat més tradicional. Cap al 1927, els trencadors constituïren la cooperativa Unión de Canteros, per lluitar pels seus interessos i contra els abusos continus dels mercaders. La Unión marcava el preu del marès davant els comerciants i, a més, ajudava el treballador segons la productivitat; és a dir, si un trencador tallava un nombre inferior de peces era compensat (igualtat de feina, producció, costos i salaris). El 1931 es va constituir la cooperativa La Renovación, Obreros y Canteros y Similares, els objectius de la qual eren reduir la jornada laboral, i ensenyar educació i moralitat als socis. Com s’ha assenyalat, els trencadors varen estar molt lligats a les vessants socialista i comunista, i la seva actitud va estar manifesta sempre amb l’esquerra i la lluita obrera, en contrast al conservadorisme i la tradició, que emanava del camp, encara que els hortolans també varen tenir les seves cooperatives. També es vincularen amb la societat Cultura Social que fomentà la cultura entre els seus companys. 
La Guerra Civil (1936-1939) va suposar que el sector fos víctima activa de la repressió franquista, sobretot a ses Cadenes, i n’afectà l’organització obrera.
La indústria es mecanitzà definitivament cap al 1955, de la mà del sindicalisme vertical, que paradoxalment recuperà uns estatuts del 1935. Encara que hi havia consciència corporativa, era habitual que el trencador tingués un altre ofici. Eren nombrosos els treballadors que exercien de trencadors, però també eren hortolans, ferrers... o mestresses de casa, ja que la dona feia la mateixa feina que l’home a les pedreres i, fins i tot, s’encarregaven del molí, un dels treballs més feixucs, on movien la politja per aixecar les peces de marès a la superfície i dipositar-les al carro. 
La mecanització va vindre afavorida pel turisme, i grups de trencadors es reunien en societats i compraven màquines de tallar marès (serres giratòries) que rondaven les 2.000 pessetes. Altres les llogaven o anaven a fer feina com a jornalers dins les pedreres mecanitzades. La tradició oral ens parla de ferrers com els Rigo, que varen perfeccionar o fabricar models propis de serra, equipats amb discs de dents de vídia, que eren bastants costosos si es rompien. Es tractava del taller de Martín i Sebastià Rigo de s’Aranjassa, obrador que a semblança del regentat per Miquel Tous des Coll d’en Rabassa, es dedicava a fabricar i reparar aquests tipus de maquinària.
Els anys 50, quan mestre Juan de sa Plaça era president  i Miquel Pruna comptador de la Cooperativa de Trencadors, varen proposar davallar el preu del marès front als trencadors de màquina com a mesura de pressió. Però la mecanització era imparable i va comportar una sèrie de canvis: un horari de feina o el renou insuportable de les màquines. A més, assentà el capitalisme, en controvèrsia amb la cooperativa d’antany, al qual cal sumar la introducció de materials de construcció nous, com el totxo.
En la identificació de grups socioeconòmics del Pla de Sant Jordi, i a partir de l’estudi del cens que feu Miquel Grimalt pel que fa als trencadors de marès, el 1930 incloïen un 1,43 % del total de la població activa, un percentatge mínim dins de la majoria que eren agricultors, els quals sumaven un 89,17 %. El 1950 suposaren el 5,43 %, el 1960 un 5 % per baixar a l’1,69 % el 1981, coincidint amb un canvi de model econòmic, amb la pujada desmesurada del sector III (serveis-turisme) que representava el 56 % de la població activa total, en contrast amb el 28 % del sector I, que el 1960 marcava el 67 %, però el 1930 era del 92 % de la població activa del Pla de Sant Jordi. 
Aquestes dades s’han d’estudiar amb peus de plom, ja que molts de trencador eren horticultors a temps parcial i, tal vegada, es refereix simplement com a trencador a aquells que viuen als nuclis urbans. A més, Grimalt tracta el Pla de Sant Jordi, llevant s’Arenal, i el consulta per seccions, la qual cosa contrasta amb fora vila, front l’extensió imperant d’agricultors. Segons els experts això no lleva la importància dels trencadors com a nucli i, a més, s’ha de tenir present que en el sector II hi ha molts de picapedrers que tal vegada es podien incloure dins l’anàlisi.
L’evolució dels sector socioeconòmic marca, en certa manera, els canvis profunds que ha patit el Pla de Sant Jordi en les darreres dècades en les relacions humanes i laborals.
Pedra, Marès
1. Cercar terreny propici per establir la pedrera. Acord amb el propietari i pagar cànon setmanal o mensual. 
2. Llevar arbres, herbes i pedres. 
3. Llevar pells (primeres capes de marès) amb l’escoda. 
4. Fer regates llargues (llarguers) i regates curtes (capcers) sobre el marès amb l’escoda. 
5. Col·locar llaunes i tascons, i colpejar fins xapar la peça. 
6. Prendre mides amb una galga o regla. 
7. Adobar o donar-li forma a la peça amb un tallant. 
8. Extreure la peça amb una manuella o a braó. 
 9. Moure o fer ballar la peça fins al molí. 
10. Aixecar la peça amb el molí fins la superfície i carregar-la sobre el carro.

Objectiu de l'activitat / procés / tècnica
Distribució / consum
Ofici / coneixements tècnics
Peces de marès
Les peces de marès que s’extreien de la pedrera eren transportades pels carreters que provenien majoritàriament des Coll d’en Rabassa, es Pil·larí, ses Cadenes i s’Arenal. El seu destí era el mercader, qui havia comanat les peces i s’ocupava de vendre-les; o bé les dipositaven a l’estació de s’Arenal, on es carregaven en el ferrocarril per portar-les al destí. Per exemple, un dels mercaders, Magí Meco, va muntar a ses Cadenes un carregador de marès connectat amb el ferrocarril i, d’aquesta manera, va facilitar-ne el transport fins a Palma. 
Miquel Ballester ens indica que abans d’aquesta revolució del transport era comú utilitzar, en una  construcció, el marès de pedreres properes, ja que costava molt duu marès de llocs remots, a causa del mal estat dels camins o de les característiques rudimentàries dels carros, qüestió que va canviar amb la introducció del carro de roda amb brèndoles (inicis del segle xix), la qual cosa millorà el transport de peces. 
És cert que fins llavors era freqüent l’ús de bots o falutxos (vaixells) per al transport, per aquesta raó hi ha restes de molls a prop de les pedreres del litoral (per exemple: es Carnatge). Les peces de marès es baixaven a la mar mitjançant civeres, que es desplaçaven sobre els davalladors (vials de marès amb canaleta) o bé utilitzant una mena de trineu de troncs d’ullastre, arrossegat per un ase a través de camins de lloses de marès (d’on prové la quantitat de peces de marès que conforma una carretada i que varia segons el gruix d’aquestes). Les peces també es podien carregar en barcasses, que navegaven fins a Palma. L’Arxiduc Lluís Salvador ens parla de l’ús de llaüts per al transport d’aquestes peces, que es descarregaven al peu de la murada de Palma per després distribuir-les pels diferents llocs de construcció. 
El marès es destinava a la construcció: cases, molins, magatzems... i també, antigament, a obres civils i religioses, tants públiques com privades (per exemple: la Seu). A finals del segle xix, els constructors de Palma, segons el citat arxiduc Lluís Salvador, utilitzaven marès des Coll d’en Rabassa, que encara que presentava una estructura irregular, era de gran solidesa. El mateix autor explica que les construccions fetes en marès es cobrien amb una capa de morter per protegir-lo de l’aire de la mar i la humitat. Aquest procediment s’anomenava embetumar. Al Pla de Sant Jordi, el marès era el material de construcció més usual, caracteritzat per la lleugeresa i resistència. En el passat es construïa amb blocs irregulars mal llavorats, i s’usaven la carreuada o les peces regulars en cantons, finestres i portes. A mitjan segle xx les peces regulars s’utilitzaren en les construccions més modestes.
Segons el gruix de la peça del marès s’emprava per tipus de construcció diferents. El gruix d’emperador s’utilitzava per a pilastres i elements estructurals, com murs de càrrega, a l’igual que el gruix de rei. En canvi, els gruixos de pam o ordinari s’usaven per construir murs, amb el tresperdós es construïen envans grossos, i la mitja pedra i la llivanya s’emprava per voltes i revoltons.
Garcia Inyesta parla de les imperfeccions del marès ordinari utilitzat per construir: porositat, cristal·lització i estratificació baixes, característiques que suposen avantatges i inconvenients a l’hora d’usar-lo.
A obres de magnitud, com la Seu o la Llotja, hi havia el picador, persona encarregada de treballar la peça que s’havia d’utilitzar per a la construcció, i deixar-la en perfecte estat per tots els costats, usant picoletes, rasquetes, martells...
Un altre producte provinent del marès és el picadís, que s’usa normalment per fer la mescla a l’hora d’aterracar les parets, fatxades, posar davall les rajoles en sec. Els trencadors també feien piques de marès per abeurar els animals. 
El trencador es regia pels talls per cercar bon marès. Per exemple, un redol que era negre i feia olor de gas significava que a davall hi havia el millor marès.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris
Formes d'organització social / organitzacions formals o informals
Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats)
Càvec: eina de fulla triangular que s’utilitzava per fer clots o moure la terra. El trencador l’usava per netejar la pedrera o recollir el picadís. 
Senalla: recipient fet de palma o d’espart, més ample de boca que de baix que servia per contenir i transportar. S’utilitzava en el procés de neteja de la pedrera i per replegar el picadís.
Parpal: barra de ferro o fusta que s’utilitza per fer palanca, essencial per moure pedres voluminoses.
Escodra/escoda: instrument semblant a un martell gros, amb punta a cada cap del ferro, que s’emprava per picar la pedra i fer les regates. La forma de l’eina permetia avançar en el solc, sense fer palanca i que posés en perill la integritat de la peça en la qual es treballava. La manera d’utilitzar-la obligava el trencador a desviar-se de la vertical en els talls, la qual cosa explica les parets inclinades a les pedreres artesanals. 
Llaunes: làmina, fulla prima de metall o d’altra cosa. Se n’usaven dues que s’introduïen a la regata tasconera, dins de les quals es ficaven els tascons.
Tascons o gangalles: objecte de metall, de secció triangular, que serveix per obrir cossos sòlids o per mantenir estrets dos cossos entre els quals es col·loca. Es ficaven dins ambdues llaunes i es colpejaven amb un mall, amb la finalitat d’extreure la peça de marès.
Mall: martell gros, de mànec llarg, que s’emprava per colpejar els tascons. El trencador es posava damunt la peça que volia extreure. Gràcies al cop percebia la qualitat del marès.
Tallant: fulla de metall ampla i amb tall que s’usava per adobar el marès, és a dir, donar forma o regular les superfícies de la peça extreta i confeccionar-la amb les mides requerides.
Manuella: barra de ferro amb tall a un cap o a tots dos, que serveix per fer i enfondir forats a la pedra per fer-hi barrinades. També s’utilitzava com a punt de recolzament per aixecar la peça de marès.
Galga o regla:  instrument de fusta, metall o altra matèria dura, llarg i dret, de secció rectangular, generalment de poc gruix, que serveix per traçar línies rectes passant el llapis, ploma, etc. per la vorera.
Molí: enginy de fusta amb cordes que s’utilitzava per aixecar les peces de marès des de la pedrera fins al carro. Constava d’una soca de figuera muntada sobre dos suports (columnes compostes per peces de marès), amb una roda amb sis antenes de ullastre que permetia donar-li voltes per enrotllar-hi el rest o la corda on va suspesa la peça que volen pujar.
Verduc: serra llarga d'acer manejada per dos homes situats un a cada cap; unes vegades està muntada en el centre d’un bastiment quadrangular i altres està reduïda a la fulla d’acer i a un mànec a cada extrem. S’utilitzava per serrar peces de marès i, per exemple,  xapar-ne una de gruix d’emperador (30 cm) en dues de gruix ordinari (15 cm) i així obtenir mitja carretada. Amb el temps va ser substituïda o va coexistir amb les serres mecàniques que feien aquesta feina amb més rapidesa i efectivitat.

Mecanització
Serra rotatòria o de disc: màquina que feia els talls per treure les peces, formada per dos discs, un que tallava per baix i l’altre que tallava les peces de costat. Posteriorment, s’incorporà els disc dentat, la qual cosa facilità el tall amb puntes de vídia (de widia, abreviatura de wie diamont, «com el diamant», és a dir, carbur de wolframi o tungstè). Amb el temps es perfeccionaren els models amb discs dentats amb puntes diamantades, cadenes dentades, fil diamantat, etc.

A l’edat mitjana i a l’edat moderna els trencadors de marès s’organitzaren en gremis. L’evolució socioeconòmica de l’ofici va suposar amb el pas del temps la seva emancipació dels picapedrers (amb qui compartien gremi) i la importància desemboca en la segregació del gremi de Palm i en la constitució a diferents municipis, entre aquests el de Llucmajor, gremis de caire propi i local.
Durant el segle xx, els trencadors s’agruparen en associacions i cooperatives de tall proletari, emergent com a protagonistes d’un moviment obrer a l’alça i amb força dins dels nuclis urbans del Pla de Sant Jordi on eren majoria.
Perquè els trencadors es consideraven en aquella època obrers que contrarestaven la realitat agrària que els envoltava. Sobretot, la dona trencadora, exalça uns valors vinculats als moviments d’esquerra del moment i sobresurt com l’avantguarda de la dona emancipada i emprenedora dins un món d’homes.
Per norma general, no hi havia família al Pla de Sant Jordi que no tingués un membre que es dediqués a la pedrera. A la pedrera picaven homes, dones i infants. Tothom participava de l’ofici, i era el modus operandi per transmetre la professió d’una generació a una altra.


Ús i funció
Precisions d'ús i funció
Participants / executants
Extracció de peces de marès
A Mallorca es coneix com cantó de marès la pedra de marès tallada en forma de paral·lelepípede, que serveix per construir edificis. També es pot denominar peça o carreu, la qual manté les mides de 80 x 40 cm, però en varia el gruix.
Homes i dones de totes les edats, fadrins o casats, infants... 
Els infants rebien una escoda de mida petita per aprendre l’ofici. 
Les dones feien tot tipus de feines, però es dedicaven sempre al maneig del molí.

Salvaguarda

Transmissió
Viablitat / Riscos
Valoracio de l'individu / grup / comunitat
Usualment de pares a fills. En el cas de les dones, algunes comenten que el seu mestre fou el marit.
Canvi del mode tradicional d’extracció a causa de la mecanització.
Però sobretot, usos de nous material a la construcció. Actualment, el marès  només s'usa en obres de restauració i per fer peces de decoració. No es construeix íntegrament en marès.

La majoria de persones entrevistades veuen inviable la recuperació de l’ofici de trencador de marès, tal i com es coneix, qüestió que és incompatible amb la mecanització del sector, que encara perviu i té el seu mercat (picadís sobretot) i altres activitats econòmiques que han assolit el Pla de Sant Jordi, com és el turisme. En canvi, si defensen que es conservi la memòria de la professió i que aquesta memòria ha d’anar vinculada al paisatge, ja que encara queden restes de les pedreres al llarg del territori que es mostren com a empremtes que evoquen els treballs dels trencador.  

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat
Protecció jurídicoadministrativa / reconeixement patrimonial
Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió
A ses Cadenes es va reconèixer la feina dels trencadors a partir del nomenament d’una plaça i de la instal·lació d’un placa recordatòria de les trencadores a l’agost de 2018. El mateix nucli ha recollit la tradició del marès a les festes. La manera de moure les peces de marès ha donat origen a les corregudes amb peces de marès, fent ballar la peça des d’un punt a un altre. Encara que aquestes competicions ja es feien temps enrere, la gènesi de la festa actual és una iniciativa de finals del anys 80 del segle xx.
Un antic trencador, Francisco Vich, ha creat un museu particular, hi ha recopilat eines i documents sobre aquesta feina, la qual cosa ha obert la possibilitat de fer un museu públic a ses Cadenes. 
El club de la tercera edat de ses Cadenes nom Els trencadors.
Igualment, s’han publicat pregons de les festes de Sant Cristòfol de s’Arenal tractant el tema dels trencador des de diferents punts de vista. 

No hi ha cap pedrera protegida per les NS de l’Ajuntament de Palma. 
Les pedreres s’ubiquen en àrees ANEI, AIA intensiva i SRG (PTM Mallorca).

Recursos documentals

La Huerta de Levante en Palma de Mallorca
Històries de la Platja de Palma: Els trencadors de marés de S'Arenal
El teixit associatiu en una vila preindustrial: els trencadors de pedra, una elit emergent i autònoma [Pregó de les festes de Sant Cristòfol]
 
Construir en marès
Diccionari de l’art i dels oficis de la construcció
El Marès. El material, su origen, historia, propiedades, canteras y calidades disponibles actualmente.
 
Habitatges tradicionals : característiques arquitectòniques, tipològiques i constructives dels habitatges en sòl rústic a Mallorca
Historia de Llucmajor (volumen 3)
La revolta dels trencadors de les Cadenes [Pregó de les festes de Sant Cristòfol]
 
Las Baleares por la palabra y el grabado. Mallorca, parte general (tomo VI)
Les Illes Balears. Mallorca, el sud i sud-est
Les pedreres de marès. Identitat oblidada del paisatge de Mallorca
 
Trencadors del segle XIX i XX [Pregó de les festes de Sant Cristòfol]
La població dins l'espai del Pla de Sant Jordi (Mallorca)

Informació tècnica

Data de realització
Actualitzacions de la fitxa
Persones investigadores
20/10/2020
20/10/2020
Aina R. Serrano Espases

Persona validadora
Persones redactores de la fitxa
Aina R. Serrano Espases
David Albert Vázquez

Interpretació

Significació simbòlica
Significació socioeconòmica
L’explotació de pedreres ha tingut conseqüències tan paisatgístiques com humanes. L’impacte de les pedreres sobre el paisatge és evident. A part de deixar l’empenta dins la memòria col·lectiva, ha ocasionat un paisatge desordenat d’explotacions encara actives i d’altres abandonades, com jardins silvestres enfonsats, clots mig plens d’escombres, rampes, plataformes de càrregues i restes de maquinària. 
Dita dels trencadors de marès: «Vivien amb l’esperança i morien desesperats.»
En l’actualitat, encara funcionen algunes pedreres. La majoria fan picadís per a obres i, altres, ja abandonades, serveixen com a abocadors. Amb el totxo i el formigó, el marès no cridà l’atenció dels constructors, però, amb la crisi del sector i el canvi climàtic, tal vegada es retornarà als materials tradicionals i s’interpretarà el paisatge com una valor d’autoestima col·lectiva. En canvi, la majoria de pedreres abandonades estan cobertes de matolls, plenes d’escombraries i mostren una imatge desoladora. Les pedreres del litoral semblen haver-se adaptat a la costa i moltes d’aquestes es mostren erosionades pel vent, l’aigua i la sal, i la mar les ha guanyades. 
En qüestió de temes d’ecoconstrucció i bioconstrucció, que advoca per un habitatge sostenible, cerca els materials tradicionals que comporti un impacte mediambiental mínim i, d’aquesta manera, promoure cases saludables i còmodes, i el marès pot ser una opció dins aquesta forma de vida.