Horticultor/a

Identificació

Nom propi de l'element

Horticultor/a

Altres denominacions

Agricultor, pagès, camperol, hortolà.

Tipus d'element

Agricultura, Regadiu, Secà

Grup i/o comunitat

Els horts abundaven al Pla de Sant Jordi, ja que la comarca es fonamentava en l’explotació agrícola i ramadera. Els horticultors vivien tant als nuclis urbans: Sant Jordi, s’Aranjassa, sa Casa Blanca..., com als respectius horts dispersats per tota la comarca i que eren, la majoria, minifundis. Per exemple, al voltant del camí de Son Fangos hi havia uns seixanta horts.

La dessecació del Prat, a mitjans del segle xix, va ser una aposta per part de les autoritats de transformar el Pla en un lloc amb terrenys de primera qualitat de conreu, però cal dir que ja existia amb anterioritat una cultura de l’horta, enclavada a l’Horta Baixa, propera de Palma, que contrastava amb la denominada Horta Alta que abastava la zona de Son Sardina, sa Indioteria i Sant Bernat.

Idioma d'expressió / variant dialectal

Catal'a/mallorquí

Codi

IPCIM-1-002

Descripció breu

La feina de l’horticultor consisteix en l’art de conrear horts, sobretot, verdures, llegums i fruites.

Localització

Mallorca, Palma, Pla de Sant Jordi

Descripció de la localització / espai

L’Horta de Llevant agrupava dues zones particularment definides, físicament i humanament: l’Horta de Baix i el Pla de Sant Jordi. De la dessecació del Prat varen resultar nous terrenys de cultiu que anaven des de la costa fins al Molinar i la carretera de Manacor. Aquesta extensió, la dividia en dues parts el Camí Fondo, en direcció Llucmajor. L’Horta de Baix es caracteritzava per l’horticultura tradicional, mentre que el Pla recollia el cultiu intensiu modern. Però, dins de la comarca, també hi havia, entre d’altres, l’Hort des Ca o l’Hort d’es Caire que va cedir els seus camps a la fàbrica de gas i electricitat d’es Molinar.

Georeferenciació

Pla de Sant Jordi

Datació

Data de realització

Tot l'any

Periodicitat

Descripció de la data de realització / periodicitat

Descripció

Descripció general

La vida de l’horticultor del Pla de Sant Jordi no difereix molt de la vida dels pagesos de Mallorca. Treballava de sol a sol i, segons l’estació de l’any, feia unes tasques o unes altres.

Rosselló Verger va establir que una família d’horticultors s’aixecava sobre les cinc, a l’estiu, dedicava la primera hora a munyir les vaques, i a donar-los de menjar (feina que feia amb freqüència una persona contractada: el vaquer). L’hora següent la dedicaven a regar i escardar, després berenaven i, en acabar, agafaven l’arada i adobaven. Abans de dinar i fer la migdiada corresponent, recol·lectaven l’hortalissa. Posteriorment, es tornaven a munyir les vaques i segaven l’alfals al capvespre. Abans de sopar es feia una revista o bé es preparava la somada (càrrega equivalent a 125 kg), que era la fruita i la verdura que es portaria l’endemà al mercat per vendre. Poc després es feia una vetllada i se n’anaven a dormir.

A l’hivern, la família d’horticultors dedicava més hores a dormir i s’aixecaven cap a les set, abans d’un llarg berenar es munyien les vaques i es donava de menjar als animals de l’estable. Després es llaurava i es preparaven els sementers o es sembrava directament sobre la terra. A continuació, recol·lectaven i tallaven llenya, dinaven al migdia i, sense descansar, tornaven a l’estable a munyir, netejar i donar de menjar als animals. A la tarda se segava l’alfals i el farratge, i es tornava a donar de menjar als animals, poc abans de sopar i fer una vetllada més curta i anar-se’n a dormir.

Les persones entrevistades difereixen de les feines que feien homes i dones, molt marcades per l’esforç. Si les dones, per norma general, regaven o donaven de menjar als animals, els homes llauraven i segaven.

L’horticultor treballava diversos cultius, d’entre els quals cal destacar:

Secà

Arboricultura: figuera, ametler, olivera, garrover i morera.

L’olivera havia estat un cultiu abundant segles enrere al Pla, així com la vinya, però a mitjans segle xx ja eren cultius residuals o bé havien desaparegut.

Herbacis: la dessecació del Pla va suposar l’auge dels cereals (una de les principals raons que va motivar el projecte), però, ja ben entrat el segle xx, el cultiu del blat va quedar relegat al consum domèstic. L’ordi i la civada es tallaven en verd per a pastura.

En el secà era usual la rotació de cultius: cereal, farratge i lleguminoses.

Regadiu

Arboricultura: arbres fruiters: pomeres, pereres, cirerers, tarongers, llimoners, albercoquers... plantats entorn als safareigs per consum casolà. Els arbrers fruiters, segons la memòria oral, es tenien normalment per al consum propi.

Horticultura: des de mitjans del segle xix ja s’hi cultivava gran varietat d’hortalisses, tant d'hivern: cols, colfloris, borratxons, moniatos, bledes, espinacs, ravenets... com d'estiu: albergínies, pebres, tomàtigues de ramellet i de pruna...

Cap al 1880 s’introdueix el moniato vermell que amb el temps decau pel moniato grog. Al període 1917-1918 el Pla es cobreix d’hortalisses i pasturatges a causa de la introducció de vaques foranes, com la frisona, molt més lleteres que l’antiga raça mallorquina.

Antany, de tomàtigues hi havia la de ramellet i la d’amanida. La tomàtiga d’amanida era una tomàtiga petita i arrugada, molt semblant a la tomàtiga de pruna o pera, que no s’assemblava gen a la tomàtiga grossa i llisa de l’actualitat. Bona part de les tomàtigues se sembrava en terra, i va ser amb posterioritat que va arribar l’enfilall.

Les lletugues es plantaven en taules (que s’anomenen també «feixes», i era una porció de terreny de forma quadrangular separades per cavallons o solcs) d’un destre (equivalent a 4,214 m), que comptava amb dotze o quinze dotzenes. Els pebres, al mateix sistema, rendia uns 20 quilos i les albergínies uns 30. Les cols arribaven als 40-50 exemplars. Es tractava d’un dels cultius més comuns del Pla i donava entre tres i quatre collites.

Es troba també el tap de cortí, cultiu que va promoure la producció de pebre vermell amb diverses fàbriques en la zona, com la fàbrica Ramis, Fiol i Clar o l’Estaca que, al 1958, produïen unes 1.500 tones, i que promovia la forta demanda de la indústria xarcutera. Era feina de dones i nins «descapollar» el pebre on tenia el tronquet. Aquesta indústria va decaure als anys 70 a causa de la importació del pebre murcià. En moltes cases, on es dedicava una porció de terra a aquesta varietat, s’enfilava el tap de cortí i es deixava assecar, portant-lo després a capolar. La memòria oral distingeix dos tipus de tap de cortí: el dolç, d’uns 8-10 cm de llarg i rodonet, i els coents, que són pebres de cirereta.

Tant el cultiu del tap de cortí com el de les hortalisses es regava mitjançant parades. La parada consistia en una porció plana de terra que es dedicava al conreu de l’hortalissa o el llegum, separada de les altres per un solc o crestall. Dir «a parades» significava que es feien els solcs llargs i es distribuïa en una volta perquè l’aigua arribés per tot el conreu. La forma en U feia que l’aigua s’aturés i d’aquesta manera les plantes bevien més. La distribució de la parada es feia amb l’arada i s’havia fet abans de sembrar-hi. L’aigua per regar s’extreia del subsòl mitjançant un giny, fos una sínia, un molí o una motobomba. L’aigua s’emmagatzemava en un safareig, s’obria la fibla i es distribuïa pels camps a través de sequions, calçades... Cada porció de terra tenia la seva porteta, connectada amb la calçada, i tenia una tapadora que es llevava per distribuir-hi l’aigua. Un conreu es regava un o dos pics per setmana, fins que havia aferrat la planta. Quan ja hi havia aferrat, no importava regar-la tan sovint perquè la humitat arribava a l’arrel.

El sementer de moniatos necessita terra forta. Es posava un gruix de fems i dos o tres dits de terra, s’hi ficava un moniato i es cobria de nou de terra. En quatre setmanes els ulls hi havien rebentat i llavors es tallaven i es plantaven. Cada moniato fa ulls tres o quatre vegades. Abans de sembrar els ulls, es tirava adob en pols i, quan ja s’hi havien sembrat, es regaven. L’adob, fet de peix, es comprava a les cooperatives.

Amb la patata s’arribava a aconseguir una collita de sis o set sements en la primera sembrada. La collita posterior es reduïa a tres vegades la sembradura.

Per a l’hortalissa, per norma general, s’emprava el planter, que es feia prop del safareig per tenir l’aigua més a mà. Es confeccionaven uns quadres amb marès, es posava fems a la part inferior, es tapaven amb terra de bona qualitat, s’hi ficava la llavor i es tapava amb fulles de les porrasses que s’havien tallat de la garriga (també es podia fer servir tela de sac), però l’avantatja de la porrassa era que en assecar-se deixava veure si la planta creixia. També era comú tapar el planter al vespre per evitar que les gelades cremassin les plantes; amb aquesta finalitat es posaven damunt llençols de sac o vidre.

Per plantar l’hortalissa es feien els solcs. La llargària del solc la marcava el terreny i les zones de cultiu. A les dues setmanes de sembrar es feia servir l’arada de tres relles i es llaurava d’una planta a una altra llevant l’herba (la planta quedava enmig).

Les plagues dels cultius més comunes al Pla de Sant Jordi eren la «rosquilla negra» (una plaga molt polífaga que afecta una nombrosa varietat de plantes) i l’escarabat de la patata. Per combatre les plagues s’utilitzaven els conservants a manera de fertilitzants, que retardaven la infecció. També s’aplicava sofre per evitar les malalties de les plantes.

També se solien fer formiguers per fer esclatar els ous dels insectes perquè no hi hagués erugues, llagostes... El formiguer es feia amb base d’estopa, ullastre i pi, i se li pegava foc i se tiraven terrossos perquè esclatassin els ous. Això es feia quan s’havia passat l’arada de rodes. Allò s’estenia damunt la terra, es passava la «biga» i es repartia la cendra amb senalles, a mà.

Un altre dels cultius més extensos era l’alfals. És una planta lleguminosa que s’utilitza com a farratge tant de bestiar cavallar com de boví i oví. El Pla de Sant Jordi es va caracteritzar per aquest cultiu a causa de la progressiva salinització de les aigües. És un cultiu que s’adapta a tot tipus de terrenys. També es va promoure a partir de l’especialització de la ramaderia entorn de la indústria lletera i la cria de cavalls. Alguns pagesos es dedicaren exclusivament a aquest farratge per l’elevat rendiment econòmic que en treien. Segons la memòria oral, les vaques no menjaven pinso, sinó que s’alimentaven de verd, de civada, d’herba, de gra o d’alfals. Es feia la denominada «pallada», que consistia en banyar la palla, afegir-hi farina d’ordi i mesclar-ho.

El sementer de l’alfals es preparava sobre crestalls o cavallons, i es feien cellons, que són cadascun dels solcs que es fan cada sis passes en el terreny que s’ha de sembrar o llaurar. Això serveix de guia a l’horticultor per tirar la llavor o donar la rella. La feina més feixuga era llaurar i girar la terra. Es podien usar les conxes (cultivadora) o una arada amb pala. Després es replanava la terra amb la «biga», aconseguint que l’aigua sempre anàs cap a baix.

L’alfals es pot sembrar en febrer o en setembre. En primer lloc, es treien els fems (de bou i de cavall mesclat), uns quatre pams. Com passava en altres cultius, molts d’horticultors afirmaven tenir vaques per tenir fems que es mesclava amb palla i després s’escampava. L’horticultor confiava en el fems que produïa el seu ramat, si bé hi havia fematers que duien fems des de Palma. A part dels fems d’origen animal, l’horticultor hi afegia les hortalisses podrides que no havia pogut vendre. Els fems no podien assecar-se, s’havien d’enterrar, sinó perdien tota la qualitat. Per mesclar-lo amb la terra, s’utilitzava l’arada de rodes tirada per un o dos cavalls i després es passava l’esterrossador. Segons la memòria oral també es tiraven algues. Era comú que el pagès anàs amb carros a recol·lectar-la al litoral.

Una vegada el terreny estava adobat i preparat, l’horticultor consultava el parenòstic i preparava la sembra per quan hi havia lluna nova o quart creixent, tenim en compte també si anava a ploure. Si es sembrava en quart minvant, l’alfals era com una agulla, treia tres fulletes petites que es tornaven blanques i moria. Es llaurava amb solcs profunds. S’havia d’evitar que alguns insectes, com les formigues, escampassin les llavors pels camins.

La llavor de l’alfals és petita com una puça i es sembrava a eixams. L’horticultor es penjava una senalla plena de llavors al coll i les escampava amb la mà mentre caminava. La llavor que s’utilitzava provenia d’un sementer vell, d’una mata vella de set o deu anys que tenia entre vint i trenta ulls, i s’esquitxava si hi havia insectes. La llavor que s’extreia era la que s’escampava directament en el camp. Era usual també llançar un salva granos per a les rates, els escarabats i un cuc que es denomina «gramanera». A més, la llavor de l’alfals es podia tenir guardada mig any o un any. Si es posava en una cossiol i es regava, quan tenia un o dos pams es ficava davall el llit i es tornava blanca, i es podia menjar, era un germinat.

Si plovia no es regava i, si no plovia, es regava mitjançant les síquies, cada vuit dies, que transportaven l’aigua des del safareig i amb la paleta es regulava la que necessitaven les parades. Per aturar l’aigua es feia un turonet, aquesta l’aigua s’expandia i es regava per inundació. En aquella època s’emprava el molí amb freqüència, de nit i de dia. A més, el safareig tenia unes obertures a la part superior per on es desbordava l’aigua i anava directament a les parades adjacents. Si es volien regar camps més allunyats, l’aigua es canalitzava mitjançant sequions.

A l’alfals crescut li podia perjudicar el morbo. La tija quedava coberta de bonys semblants a fics. Al juny, per evitar-ho, se li passava l’adob. No era un adob granulat, sinó fi com farina. També s’hi posava molt de sulfat de ferro per matar el caragolí i els cucs. Altres enemics de l’alfals eren el «papalló», que és el corc del blat, i el «pollet».

L’alfals es recol·lectava amb freqüència. La primera sembrada es segava als dos o tres mesos i no s’havia de fer arran. Després, a partir de l’estiu, es segava cada tres llunes (21 dies).

Una sembrada durava cinc o sis anys, i només s’havia de regar i segar. A l’hivern, l’alfals no creixia, descansava, i a mitjans de febrer, amb el sol, ja començava a brotar. Si plovia quan l’alfals estava segat, es podria i els cavalls no el volien.

Els homes segaven amb dalles, encara que després varen fer servir màquines (segadores). Els horticultors feien garbes i les fermaven amb vencí. Tothom ajudava a segar i garbejar, és a dir, carregar les garbes a un carro, d’aquells llargs. L’alfals es segava, s’assecava i s’estenia, es feien tires llargues, es viraven amb una canya i es feien les garbes, encara que moltes vegades es venia verd. Per fer 10 quilos d’alfals sec calien 30-40 quilos d’alfals verd. Els pagesos diuen que l’alfals sec dona més força a l’animal que el verd. A les vaques se’ls donava de tot, però els cavalls que feien feina, que llauraven, menjaven del sec. També s’alimentaven amb palla i faves.

Per norma general, la sega de l’alfals s’encomanava a equips volants (jornalers).

Altres farratges que es conrearen foren el sorgo i el blat de moro.

Entre els cultius més peculiars, al llarg del segle xx, hi ha l’arròs, que no va arrelar, encara que es pensava que les condicions del Prat eren favorables; el cànem, que ja no es cultivava a principis del segle xx, i el cotó, que es va introduir cap al 1888, però que no va prosperar com a cultiu extensiu. La floricultura es va estendre a mitjans del segle xx.

Història i transformacions de l'element

Des de temps passats, el Pla de Sant Jordi ha estat vinculat a l’agricultura, tant al cultiu de secà com al de regadiu. Abans de la dessecació del Prat, el fangar que ocupava el centre del Pla, ja hi havia un conjunt de rafals i possessions. Cal destacar l’existència de l’Horta Baixa, que recollia l’experiència dels pagesos en una zona afavorida per la qualitat de la terra i l’aigua que s’extreia del subsòl mitjançant sínies; aquesta horta la creuaven els torrents de Bàrbara i Gros. D’aquesta manera, l’Horta de Llevant de Palma inclourà dues zones: l’Horta Baixa, d’horticultura tradicional, i el Pla de Sant Jordi, recuperat amb la dessecació i dedicat a un cultiu intensiu modern.

Al Pla de Sant Jordi abundaven els pins, les alzines i el llentiscle, així com l’ullastre, el romaní, la savina, el pollancre i els joncars.

La dessecació del Pla de mitjans del segle xix amb el drenatge de l’aiguamoll i l’arrabassament de zones de bosc, va beneir l’extensió de l’agricultura. Cal dir que la dessecació de la insalubre maresma envoltada de garriga i pinar, denominada Prat, va canviar tant la concepció del paisatge de la comarca, com el seu paper socioeconòmic. El procés de parcel·lació de les possessiones, és a dir, el pas del latifundi al minifundi va ser beneficiat per la dessecació, encara que aquest procediment ja s’havia iniciat abans. Per exemple, el 1806, una part de la possessió de Son Ferrer s’havia posat a la venda en parcel·les.

Alguns especialistes advoquen per l’existència d’una llacuna en temps antics, qüestió que reforcen els nombrosos vestigis prehistòrics de la zona i que es corrobora durant la incursió catalano-pisana del segle xi, quan el Pla es coneixia com Pla de Catí, Ramora o Forenna. Després de la conquesta catalana de 1229-1230, la comarca, com que no era productiva, va quedar conformada per latifundis i alguna alqueria dedicades a la ramaderia: Son Mir, Son Gual, Son Sunyer, Son Santjoan, Xorrigo, s’Aranjassa... Al segle xxiv ja es va estudiar un projecte de dessecació que varen promoure els Jurats (el consell municipal), però sembla que no es va dur a terme. Durant el segle xvi, l’historiador Joan Binimelis fa referència als gasos putrefactes que desprenien les llacunes del Prat. Al 1770, en un projecte de dessecació promogut pels diputats del Comú i el Síndic personer (una mena de defensors del poble) s’indicava: «se advierten vestigios assi de la zanja maior como de los surjos por donde antiguamente se dava sin duda salida a las aguas y de que fue por consiguiente aquella tierra de labranza; y aunque no basten en el dia aquellas obras ya descompuestas para excurrir las aguas; pues la zanja no llega al mar, sino a los estanques [...]», pot evidenciar que sí, que hi va haver un intent de sanejar l’àrea. Però al segle XVIII, el Prat continuava sent una planícia pantanosa que interessava als il·lustrats mallorquins per executar-hi projectes de sanejament. Hi havia dues propostes: transformar-la en una albufera similar a la d’Alcúdia o sanejar els terrenys la qual cosa, a més, suposava una millora per a la salut pública, i fomentar el cultiu de blat per pal·liar la fam i la dependència del comerç exterior de cereals. Així quedava reflectit al projecte de 1770 quan deia: «Es igualmente notorio el beneficio que resultaria al abasto público de que aquella tierra se redujese a cultivo, dándose curso a las aguas estancias que causan aquella infección.» (BSAL 1924: 137). Però el projecte sembla que s’abandonà per la incapacitat tècnica i l’alt cost econòmic que suposava en aquell moment.

L’opinió sobre la dessecació arribà a la Societat Econòmica d’Amics del País que, arran de la inundació de 1814 —amb importants pèrdues humanes—, feren les primeres obres de sanejament de la mà del tinent coronel Pedro Rodríguez. L’activació de plans de dessecament per augmentar l’agricultura, sobretot cereals, per conservar la salut pública i cercar una millora econòmica per a la comarca, suposaren la formació d’una Comissió al 1818 amb l’objectiu de dessecar el Prat. Era difícil convèncer la població local de la viabilitat del projecte i sembla que Rodríguez no va tenir l’impuls suficient per dur a bon port la totalitat del projecte, que va quedar paralitzat per la pesta de 1820-21. El projecte el reprendrà, com a nou director, Joan Sorà (1788-1855) que utilitzà mà d’obra presidiària per a les obres. Els presos emmalaltien amb freqüència de paludisme, ja que com va dir Lluís Pou, catedràtic d’agricultura de l’Institut Balear, el Pla de Sant Jordi era un paisatge cobert d’aigües estancades i corrompudes que afectava irremeiablement la gent que hi vivia; un brou de cultiu per a la profusió de la malària (malaltia que es coneixia com «ses febres»).

L’enginyer holandès Paul Bouvij de Schorenberg arribà a Mallorca l’any 1835 com a encarregat d’unes mines de lignit a Binissalem, però es dedicà a altres projectes, com l’avantprojecte de canalització de les aigües de la font de la Vila i la dessecació del Prat de Sant Jordi (donada la seva experiència en la dessecació de zones humides a Holanda). Compensat per la impossibilitat d’ocupar una plaça de catedràtic a l’Institut Balear pel seu origen estranger, Bouvij passà a ser soci de mèrit de la Societat d’Amics del País. L’enginyer, davant les famílies Rocabertí, Conrado, Bennàser i Gual (propietaris del Pla), es va comprometre a desaiguar el Prat i afavorir els camps de cultiu. L’assumpte era que la pluja no havia d’afectar el terreny, a excepció que es tractàs de pluges desmesurades o catàstrofes imprevisibles. Tant el treball com els efectius varen córrer per compte de Bouvij, que va classificar els terrenys en tres grups: a) els anegats contínuament; b) els inundats periòdicament, amb pastures i arbusts i c) els cultius, que podien inundar-se en anys excepcionals. Aquesta classificació va marcar el barem de preus dels terrenys.

El 1845, Bouvij tornà a Mallorca després d’una desastrosa aventura al Montseny (Catalunya) i el 1846 constituí, amb el seu amic Paul Vernière, la societat anònima Compañía de desecación del Prat de Sant Jordi, que emetrà, al 1848, un informe de les tasques que feren. En aquest informe es fa referència a la instal·lació d’un molí de vent, amb rodes de paletes, per poder-los desguassar amb facilitat una vegada finalitzada la feina. L’informe també parla de l’excavació i l’arranjament d’una xarxa de petits canals i síquies. També es fa constància de l’execució dels estanys amb la mar i de la síquia central del canal principal, que anava des del camí de Manacor fins el prat de Son Oliver.

Quan acabaren les obres, cap al 1849-1850, començaren a emprimar la terra, és a dir, llaurar el terreny per primera vegada per cultivar-hi. També començaren a aixecar construccions per assentar l’agricultura. Entraren en escena també els estassadors, que es dedicaven a tallar males herbes, bardisses i a terraplenar, transportant terres i runes per posar les terres en cultiu. Els terrenys sanejats es varen dedicar al cultiu de blat, cànem, hortalissa i alfals. L’empresa va enriquir a Paul Bouvij, que va explotar les terres de Cas Soldat i Cas Francès.

Durant un temps es continuà emprimant terrenys i es varen perfeccionar o rectificar algunes canalitzacions. El 1863 es varen instal·lar, a l’ullal de Son Mir, motobombes de vapor. L’arxiduc Lluís Salvador assenyalava que moltes varen ser les cases, molins i sínies construïdes, així com síquies desplegades per regar les plantacions d’hortalisses gràcies a l’abundància d’aigua obtinguda amb escàs esforç a molt poca profunditat. Aquell lloc que havia estat erm es cobria llavors de figueres i ametlers, i es va convertir en un lloc salubre i agradable.

El 1886 el metge Tomàs Darder va publicar la denúncia de Lluís Pou sobre l’abandonament de les obres i el manteniment de les síquies del Pla de Sant Jordi. L’obstrucció d’alguns canals va afavorir la formació d’aigües estancades que després de dies de pluja intensa ajudà a la propagació d’episodis de malària al bienni 1884-1885. Malaltia de la qual Enric Fajarnés va fer un estudi al 1902, assenyalant-ne com a focus el Pla de Sant Jordi i l’emmurallament de Palma.

Cap el 1920 el canal principal es va eixamplar. Cal dir que la construcció massiva de molins de vent d’extracció d’aigua per poder regar els camps va contribuir de manera més efectiva a la dessecació del Pla que totes les obres de drenatge, i llavors el Pla va esdevenir l’autèntic rebost de Palma. La massiva immigració dels pobles de Mallorca des de 1900 a 1930 (corroborat a la memòria oral) estableix una societat agrària de fortes arrels i, gràcies a l’abundància d’aigua i la seva terra fèrtil, el Pla de Sant Jordi es caracteritza per horts molt productius que varen viure un període d’apogeu als anys 50 del segle xx, a més de conèixer una ramaderia especialitzada en races de vaques foranes i la instal·lació d’una indústria agroalimentària (llet i pebre vermell, per exemple).

Gent de Llucmajor inicià la colonització de Son Sunyer, així com s’Aranjassa, als qui hi hem de sumar gent de Vilafranca i Marratxí. Al triangle de l’horta s’assentaren pobladors oriünds d’Algaida, Santa Eugènia i de sa Pobla. A finals del 50-60 s’hi estableixen immigrants peninsulars provinents de Jaén, Albacete o Múrcia.

A l’actualitat, sobreviu, del record de l’antic pantà, l’àrea de Ses Fontanelles i els voltants del camí de Son Fangos, que s’habilità en un temps per extreure’n magnesi i sal comuna.

La construcció de l’aeròdrom militar, que després suposà l’emplaçament del futur aeroport de Son Sant Joan, és un altre fet que influirà en l’agricultura del Pla de Sant Jordi, llevant horts per la necessitat de territori i afectant directament la qualitat de l’aigua, si bé aquesta ja patia una galopant salinització per l’extracció massiva que se’n feia. La salinització perjudica l’hort, sobretot la mongeta i la col. I si bé el pebre, la tomàtiga i la remolatxa aguanten una concentració de sal, és l’alfals la planta menys afectada. Segons Rosselló Verger la salinitat permet delimitar la zona preferentment ramadera (alfals) de l’hortícola (col, pebrer, albergínia...). Segons Grimalt i Rodríguez la salinització progressiva del nivell freàtic provocà la crisi del sector agrari, no només per la sobreexplotació de l’aigua per al regadiu, sinó també per les necessitats urbanes del recurs de l’aigua subterrània, acompanyada d’aquesta pèrdua de qualitat de l’aigua que canvià els tipus de cultius, majoritàriament hortícoles, a farratges, més vinculats a la indústria lletera.

Els inicis de Son Sant Joan com aeròdrom es remunten al 1933. Durant la Guerra Civil (1936-39) es converteix en camp d’aviació militar. No serà fins al 1959 quan s’emprendran les obres de l’actual aeroport i es convertí en camp d’aviació civil, ampliant-se a partir del 1961, i així progressivament amb una nova terminal, una segona pista (que va suposar la desaparició de part de les terres de cultiu més bones i el tall d’alguns camins com el camí de Llucmajor i el de Muntanya), altres dependències, etc. Expropiant horts i terrenys, la qual cosa significà que molts de pagesos abandonaren el camp i marxaren al Sector II (construcció, sobretot) i III (turisme). No hi ha cap dubte que la construcció de l’aeroport impactà sobre el sector agropecuari del Pla de Sant Jordi, sobretot a les terres més properes, per la contaminació dels nivells subterranis d’aigua. L’aeroport també va comportar que un motor econòmic com el turisme tingués una importància sense precedents a la comarca. La balearització començà a s’Arenal i al litoral es construïren hotels i s’incrementaren les segones residències. Això va canviar el medi ambient del Pla de Sant Jordi. Tot l’entramat executat per Bouvij: canals, sequions, molins... es veu afectat per una barrera d’hotels, camins asfaltats, l’expansió de l’aeroport... que provoquen que moltes zones s’inundin amb facilitat quan plou.

Aquesta profunda transformació la culmina, tal vegada, la construcció de l’autovia Ma-15, finalitzada cap al 2006/7, que arrasa molins i sistemes de reg. Alteracions de la zona que augmentaran amb la construcció de polígons comercials que afectaran directament els terrenys de cultiu.

El 1971 i el 1975 es varen construir les depuradores EDAR I EDAR II amb l’objectiu de preservar de la contaminació la zona de la Platja de Palma i sanejar així la badia. Les aigües depurades s’utilitzaren, des del 1973, a l’agricultura (assotada també per la crisi del petroli), gràcies a una xarxa de reg. Els testimonis orals recollits diuen d’aquesta aigua que només servia per regar alfals o cereals i que no és recomanable per a l’hortalissa. Arran de la construcció de les depuradores es va crear la Societat Agrària de Transformació de Regants, encarregada de controlar l’ús de l’aigua depurada. Des del 1998 s’incorporà un tractament terciari que millora la qualitat de l’aigua depurada, la qual cosa va permetre el reg de parcs i jardins, la neteja de carrers, etc.

A la dècada del 1990, el cultiu d’hortalissa se fonamentava en l’autoconsum i el conreu de l’alfals es comercialitzava per al consum del ramat oví i cavallar. Als darrers anys s’ha intentat promocionar l’horticultura ecològica.

A l’estudi demogràfic de Grimalt queda ben palès com, al 1930, els agricultors representaven un 89,17 % de la població activa per passar, al 1980, a representar el 26,58 %, la qual cosa ja remarca una profunda transformació, que rebé el cop de gràcia amb les polítiques de la UE sobre reducció de les vaqueries i la producció de llet, qüestió que abocà els cultius a un abandonament gradual.

A l’actualitat, alguns horticultors sobreviuen amb l’horticultura ecològica i els cultius d’alfals encara ornamenten els camps del Pla.

Matèria primera

Llavors

Processos i preparatius

1. Preparar el sementer o planters. Llaurar i adobar.

2. Sembrar a eixam o bé usant una sembradora.

3. Passar l’arada de tres solcs o entrecavar per eliminar les males herbes.

4. Regar el cultiu mitjançant les parades o xarxa de sequions que rep aigua des del safareig del molí d’extracció, encara que l’aigua també s’extreia amb sínies o motobombes.

5. Esquitxar o ensofrar el cultiu per combatre les plagues.

6. Recol·lectar o segar, en el cas dels cereals o els farratges.

7. Preparar el gènere per a la venda.

8. Traginar el gènere cap al mercat per vendre’l.

Objectiu de l'activitat / procés / tècnica

Hortalisses

Distribució / consum

Els pagesos venien, majoritàriament, les hortalisses als mercats de Pere Garau i de l’Olivar de la ciutat de Palma.

L’hortalissa, una vegada recol·lectada, es carregava, a l’alba, al carro, per partir de bona matinada cap al mercat. Aquesta càrrega rebia el nom de «somada», que antigament corresponia a la càrrega d’un animal de bast, equivalent a uns tres quintars (125 kg). Dins el carro, el gènere es transportava en coves i canastres. Era costum portar les albergínies i els pebres en coves d’un metre i mig d’alt que es tapaven amb teles de sac i es fermaven amb cordes.

Una vegada descarregada la mercaderia, l’horticultor deixava el cavall i el carro a les quadres de s’Hostal de la Penya o a l’Hostal Fondo, situats on partia la carretera de Manacor. Quan acabaven, anaven a cercar el cavall i el carro, se l’enduien cap la plaça de Pere Garau o l’Olivar, es carregaven canastres i coves, i tornaven cap a l’hort.

Amb el temps, l’horticultor es va trobar amb el problema dels majoristes intermediaris, que encarien el preu del gènere de cara al consumidor, la qual cosa el perjudicava directament. Abans el pagès recollia i venia als mercats, però amb els intermediaris els preus que es paguen al pagès són irrisoris i és l’intermediari el qui hi guanya. En ocasions, segons la memòria oral, no pagaven a l’horticultor l’acordat amb l’excusa que el gènere estava podrit.

L’alfals donava més doblers que l’hortalissa. Amb l’especialització d’una ramaderia lletera al Pla, aquest cultiu va conèixer un període d’auge que, a més, anava paral·lel amb l’ús habitual d’animals de tir al camp o la criança de cavalls arreu de Mallorca. Segons la memòria oral, es venia alfals a Alcúdia, al castell de Bellver, Can Franco, Santa Maria, Bunyola...

La producció de l’alfals va suposar la instal·lació d’una planta assecadora al Pla de Sant Jordi l’any 1997, finançada amb doblers públics i que obtenia el farratge d’unes quaranta finques del Pla. La planta produïa unes 5 Tm per hora i l’alfals sec es destinava essencialment com a aliment del ramat boví del Migjorn de Mallorca. El 2003 es va invertir en millores, ja que el carro picador s’avariava amb freqüència a causa de les pedres recollides als camps d’alfals, això feia que el producte final aparegués trossejat de manera defectuosa o sense tallar. I obligava a passar per un nou procés d’assecament que encaria el producte. El tub d’assecat també patia embussos i això feia que es perdés part del producte o que fos de menys qualitat.

Ofici / coneixements tècnics

L’horticultor coneixia la terra per experiència, però també observava els astres, sobretot la lluna, a l’hora de decidir quan sembrar o quan recol·lectar. Per això, es feien servir els almanacs o parenòstics, que proporcionaven informació sobre dates, fases lunars i festes religioses (santoral), dies de mercat... amb prediccions del temps per a tot l’any, consells per a agricultors i ramaders, cites i proverbis, històries moralistes, contes, etc.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris

Càvec: eina de fulla triangular unida a un mànec de fusta corbat que s'utilitza per fer clots o moure la terra. Generalment s'empra per cavar solcs, fer clots per sembrar-hi arbres, preparar la terra destinada al conreu d'hortalisses, acaramullar i escampar la terra dels formiguers, etc.

Aixada: eina que consisteix en un ferro acerat, acabat en tall ample o bé en punta. A través d’un ull s’acobla un mànec de fusta d’uns 70-90 cm de llarg. S’usa per a diferents tasques agrícoles com cavar, arrabassar, tallar...

Arpellots o gavilans: eina amb dues puntes paral·leles de ferro acerat que s’empra per millorar la llaurada, cavant en els indrets on la terra no és gaire dura per trencar la crosta del sòl, desfer-ne els terrossos de terra i treure’n les males herbes (entrecavar). També s'usa per fer llobades, cavar els voltants de la soca dels arbre, fer les voreres d'un terreny llaurat, arrabassar ceps, patates, etc.

Xapeta d’hort: s'empra per entrecavar algun terreny petit, fer clots no gaire fondos i arrabassar males herbes.

Senalla: recipient fet de palma o d’espart, més ample de boca que de cul que serveix per contenir i transportar àrids, ametles, figues...

Esterrossador: eina que s'utilitza per rompre o esclafar els terrossos i aplanar la terra. Es tracta generalment d'una peça rectangular formada amb planxes o posts de fusta amb punxes de ferro a la part inferior, unides per dos travessers. Si no en tenen, s’usa la biga, que és un tronc de fusta amb dos ferros en ambdós extrems (dos ferradures de cavall), als quals s’enganxen dues cordes que arrossega una bístia.

Cultivadora (rascle articulat o «conxes»): Estri arrossegat per una o dues bísties que disposa de rengles diversos de dents corbades que penetren el terreny de manera superficial i remenen la terra arrencant-ne les males herbes i preparant-la per a la sembra.

Arades: l’arada és un arreu que està format d’una peça on es fixa la rella i d’un espigó on va junyida la bístia o bísties per estirar, serveix per remoure i girar la terra abans de sembrar. Arada prima: la més comuna de les arades de Mallorca, s’utilitza per a tot tipus de conreus. També anomenada «arada amb orelles» quan consta d’una sola rella i va acoblada a una cameta de fusta. Arada brabant o de rodes: arada tirada per dues bísties per a fer solcs profunds. Du dues pales, com l'arada giratòria, i remou més la terra. Aquestes arades pesen entre 90 i 120 kg i tenen les pales disposades en trinxets. Arada de tres solcs o relles: arada amb tres petites relles alineades, cadascuna de les quals passa per un solc. S’empra per remoure la terra i eliminar les males herbes de dins els sembrats; és comú utilitzar-la si s’ha sembrat amb la sembradora. Arada solcadora: arada tirada per una cavalleria que s'utilitza per obrir canals de reg en forma de U i per mantenir-los nets. Arada de llaurar faves: arada prima amb dues relles, s’utilitza en la preparació de solcs per sembrar faves. Arada amb pales: arada que serveix per girar la terra i oxigenar-la, hi ha la de pala fixa i la de pala giratòria.

Sembradora: màquina que s'utilitza per sembrar. El caixó per a les llavors se situa sobre un eix que uneix dues rodes i del qual surten unes reixes que són a la vegada el conducte (canons) per on ha de baixar la llavor. Encara que sembla que al Pla era comú sembrar a eixam, a mà.

Entrecavador: eina que s'utilitza per rompre els terrossos i remoure la terra quan s'ha sembrat (quan el gra és petit) i mata les males herbes. L'element està format per estrelles metàl·liques que s’ajunten a un eix central, dels extrems dels quals i la part central s'enganxa a la bístia que l’estira amb unes cordes.

Falç: eina consistent en una fulla de ferro acerat, corba i tallant, posada al cap d'un mànec. Serveix per segar les messes, l’alfals i per tallar les herbes, etc.

Dalla o falcella: eina que s'empra per segar farratges. Consisteix en una fulla d'acer, lleugerament corbada, de quatre o cinc pams de llargària, posada a l'extrem d'un mànec més llarg, que s'agafa amb les dues mans, d’aquesta manera el segador no s’ha d’inclinar per tallar.

Carretó de batre: rodet troncocònic estrellat de pedra que va muntat a un bastiment de fusta que s'enganxa darrere una bístia i serveix per batre els cereals damunt l'era.

Forca d’era: eina formada per un pal de fusta acabat en un dels extrems en tres o quatre punxes. La de tres punxes s'utilitza per remolcar, girar i ventar la palla a l'era.

Pala de ventar: pala que s'utilitza a l'era per tirar enlaire el cereal, perquè el vent separi el gra de la pellofa que el cobreix, o per passar la palla o el gra d'un munt a un altre.

Cove: recipient gran, de més o menys fondària, més ample de dalt que de baix i fet de vímet o de canyes, que serveix per traginar fruites o verdures dins el carro.

Mecanització del camp

L’explotació del minifundi al Pla de Sant Jordi afavoreix l’ús de l’arada i altres eines més manuals, així i tot, si va ser habitual usar-hi diferents màquines que facilitava la feina agrícola.

Segadora: màquina que s'empra per tallar l'herba o les messes, estirada per una bístia que guia una persona. Està composta d'una plataforma més o menys triangular de fusta (barca), rodes baixes de fusta, una de les quals és un seient. Té dues tires mòbils de dents a la part davantera i, quan està en moviment, talla les messes, que cauen a la plataforma. El conductor, utilitzant una forca, compon el que entra dins la barca. Una segadora cobreix de 4 a 5 hectàrees cada 10 hores i requereix un període addicional de quatre treballadors per lligar les garbes. Aquestes màquines varen entrar en funcionament al voltant de l'any 1870, però es varen popularitzar en la dècada dels trenta del segle XX.

Batedora: màquina que s’utilitza per batre els cereals. Tal vegada és de les màquines més complexes utilitzades en tasques agrícoles, reunint un conjunt de mecanismes que compleixen les funcions següents: conduir les messes al cilindre batedor, és a dir, alimentar la màquina; separar el gra de la tija; separar el gra de la palla llarga; netejar el gra d’impureses i amuntegar la palla amb el tub llançador. Usualment, la movia un tractor. A les Illes Balears, al 1932, hi havia 54 batedores davant les 301 que hi haurà al 1955.

Tractor: l’ús del tractor es relacionava amb les finques d’extensió més gran i, com s’ha assenyalat, al Pla de Sant Jordi era comú el minifundi, per la qual cosa es continuava utilitzant la força animal a les labors agrícoles, tant per arrossegar arades com carros. Segons la memòria oral, als anys cinquanta, al Pla, no hi havia pràcticament cap tractor, però, amb el temps, aquest vehicle amb motor començà a fer-se habitual per estirar els ormeigs del camp, moure altres màquines agrícoles i arrossegar remolcs. Els avantatges del tractor es fonamentaven en l’estalvi de temps i de feina, i la perfecció de les tasques. Així mateix, suposava la substitució de la tracció animal per la mecànica, si bé el cultiu de farratges es va mantenir al Pla a causa de la indústria lletera i la cria de cavalls. El 1932 hi havia a les Illes Balears 54 tractors.

Formes d'organització social / organitzacions formals o informals

A l’Horta de Llevant, que inclou l’Horta Baixa i el Pla de Sant Jordi, en tractar-se d’una zona de cultiu intensiu, hi abundava el minifundi i no era inusual trobar-hi parcel·les de 1,5 ha, sobretot les que es dedicaven al regadiu.

Abans de la dessecació, part del Pla emergia com una zona repleta de pinars, garrigues, àrees pantanoses i terrenys erms, la majoria en mans d’unes poques possessions que dedicaven aquestes terres a la ramaderia. Però la feina de Bouvij va originar tant la partició dels latifundis com el sanejament i la recuperació de terrenys per al cultiu, i això va implicar que petites parcel·lacions fossin a caure a mans dels roters com a recompensa de la feina fatigosa que havien fet. La situació va suposar un increment de la presència humana en la zona que, segons Grimalt i Rodríguez, va influir en la creació de nuclis concentrats, la majoria d’aquests en indrets elevats (fugint del paludisme): Sant Jordi, s’Aranjassa, sa Casa Blanca... on residien la majoria dels jornalers.

Era freqüent la parcel·lació en rectangles, en què el molí d’extracció d’aigua ocupava el centre de la finca. Poques vegades s’assenyalava la separació entre parcel·les i els murs es construïen per limitar camins, com el nomenat camí de Muntanya, herència de la ruta transhumant.

Els règims d’explotació eren: a) la parceria, on l’amitger feia un contracte amb el propietari i repartien a mitges el capital d’explotació: eines, ramat, sementers, adob, etc., així com els beneficis reportats; b) el contracte d’arrendament, on l’arrendador-cultivador entregava al propietari un cànon mensual, trimestral o anual, sense cap altra obligació que tornar la finca en les mateixes condicions amb què l’havia trobat; c) assalariats, alguns propietaris exploten la finca amb gent assalariada, i és comú que un majoral dirigeixi els treballs en nom del propietari.

El dia de Sant Miquel, 29 de setembre, marcava l’any agrícola i era usual passar comptes de tota la feina i la recol·lecta de l’estiu. Alguns pagesos canviaven d’hort amb nous contractes, de les immediacions de Sant Jordi se n’anaven a l’Hort de Baix, per devora el Coll d’en Rabassa, o bé triaven l’Hort del Ca. Als anys 50, encara hi operaven algunes possessions com Son Oliver o Xorrigo, i molts d’horticultors depenien d’un senyor, o bé d’una possessió o dels pagesos que hi havien acumulat terres i ara les arrendaven.

Als anys 40, aparegué la Cooperativa Agropecuària de Son Sunyer, encarregada de la compravenda i la distribució de la producció agrícola amb destí als mercats de Pere Garau i l’Olivar.

Als inicis de la dècada de 1950 es va constituir la Cooperativa Agrària de Sant Jordi. Tenia la seu al carrer de Neira i el magatzem al camí de Sant Jordi. Es dedicava a comercialitzar hortalisses i venia llavors, adobs i productes fitosanitaris. Aquesta cooperativa estava integrada per un centenar de socis.

L’horticultor vivia en cases construïdes amb marès amb bigues de fusta que sostenen pisos i teulades. Damunts les bigues es col·locava el canyís i, damunt, la teula àrab. La casa de l’horticultor del Pla recull tant l’hàbitat de les persones com l’alberg dels animals, així com l’emmagatzematge de les collites i les eines. La casa corrent, lluny de les possessions, estava constituïda per un únic bloc cobert a dos aiguavessos, amb una planta baixa amb vestíbul, dormitoris i cuina amb la típica xemeneia de campana, mentre que el pis superior es reservava com a magatzem. En ocasions hi havia una sèrie de construccions annexes que reunien vaqueries, galliners o els assolls. Un porxo cobria als residents de la calor i la pluja, i era lloc de protecció del carro. Era comuna la cisterna per recollir l’aigua per a l’ús domèstic i el molí d’extracció i el safareig dedicat al reg dels camps.

Com ens descriu Antoni Mulet, les cases comptaven amb un mobiliari pràctic: un bagul, cadires, taula i banc; de les parets penjaven quadres de paisatges o bodegons i algun mapa esgrogueït. Els dormitoris eren senzills.

Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats)

Catàleg de molins d’extracció d’aigua elaborat pel Consell de Mallorca (2004). Aquests ginys estan protegits pel PGOU de l’Ajuntament de Palma.

Ús i funció

Producció de hortalisses

Precisions d'ús i funció

Participants / executants

Homes i dones de totes les edats, fadrins o casats, infants... Els homes es dedicaven a feines més feixugues com llaurar i segar, mentre que les dones cavaven, sembraven i recol·lectaven.

Salvaguarda

Transmissió

Usualment de pares a fills.

Viablitat / Riscos

Valoracio de l'individu / grup / comunitat

La majoria de persones entrevistades veuen un futur incert des del punt de vista agrícola al Pla de Sant Jordi.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat

Actualment, alguns horticultors de la zona es dediquen a l’agricultura ecològica, i s’hi han promogut els horts urbans.

Protecció jurídicoadministrativa / reconeixement patrimonial

Els horts del Pla de Sant Jordi s’ubiquen en àrees ANEI, AIA intensiva i SRG (PTM Mallorca).

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió

Recursos documentals

La Huerta de Levante en Palma de Mallorca

Noticia del establecimiento de la comisión que en virtud de Real Orden está encargada de llevar á efecto el desagüe, disecación y cultivo del Prat de San Jordi sito en el término de esta ciudad

Pla de Sant Jordi: història d'un poble. Capítol, Economia.

Pla de Sant Jordi: història d'un poble. Capítol, el Prat.

El Prat de Sant Jordi y su desecación. Separata del Boletín de la Cámara Oficial de Comercio, industria y Navegación de Palma de Mallorca, núm. 622.

Musa : Revista del Museu d'Història de Manacor : El patrimoni etnològic del Museu d'Història de Manacor. L'àmbit rural i domèstic. Catàleg del fons del Molí d'en Fraret

Noticia del establecimiento de la comisión que en virtud de Real Orden está encargada de llevar á efecto el desagüe, disecación y cultivo del Prat de San Jordi sito en el término de esta ciudad.

De Re Agricola : Llibre de l'art del conró de Fontanet ; L'Orta de Ciutat ; Damián Reixach.

Eines tradicionals del camp de Mallorca

El Islam en las Islas Baleares. Mallorca musulmana según la Remembrança... de Nunyo Sanç y el Repartiment... de Mallorca.

El Paludismo y las murallas de Palma

Habitatges tradicionals : característiques arquitectòniques, tipològiques i constructives dels habitatges en sòl rústic a Mallorca

Les Illes Balears. Mallorca, el sud i sud-est

La importancia económica de Paul Bouvij.

Els oficis de Sant Jordi

Notes històriques sobre la propietat de la terra a Sant Jordi al segle XIX.

La població dins l'espai del Pla de Sant Jordi (Mallorca)

Informació tècnica

Data de realització

30/12/2020

Actualitzacions de la fitxa

Persones investigadores

David Albert Vázquez

Persona validadora

Aina R. Serrano Espases

Persones redactores de la fitxa

David Albert Vázquez

Interpretació

Significació simbòlica

Significació socioeconòmica

El futur del Pla de Sant Jordi pel que fa a l’horticultura passa per crear-hi un parc agrari, la qual cosa conservaria el paisatge a la vegada que també seria productiu. Però aquest projecte depèn de les institucions insulars com de les estatals i de les europees. Cal defensar el paisatge i trobar un equilibri entre el turisme, la indústria derivada de l’agricultura i les noves tecnologies. També s’ha pensat en els horts ecològics; els horts urbans, en què els propietaris dels terrenys, ja majors i jubilats, arrenden o lloguen parcel·les per aquest tipus d’explotació autosuficient.